Definició reveladora de l’amistat anticapitalista

Las Huecas mantenen el to performatiu d’Aquellas que no deben morir: van obrint imatges al món de paraules i conceptes filosòfics en paral·lel. Sempre en pugna amb l’ordre establert que privilegia uns pocs i precaritza la resta. Ara ritualitzen la seva amistat alhora que en desgranen una tesi. Racionalitzen els límits d’un grup d’amigues i l’estableixen com una alternativa als models capitalistes de l’individualisme o (en el seu format col·lectiu) de la família nuclear. En l’amistat, hi ha una part de cessió desinteressada que es produeix quasi sense adonar-se’n, i que converteix l’amic en un altre jo, com qui es fa un tall de sang per permetre que la sang d’un recorri per les venes dels altres. La peça té una segona part (De l’amistat) que es desplegarà en el Temporada Alta.

A l’escena, les relacions horitzontals se segellen amb mostres d’amor, com qui comparteix un senyal que quedarà a la pell per tota la vida. En el pou de l’amistat, l’aigua fondeja pura al fons de tot però hi ha una xarxa de coneguts (que en el teatre és el públic) que també convoca i estableix una relació inferior: la fidelitat de l’espectador és una amistat de calcomania.

En la destil·lació de confondre la identitat, i de trencar l’aire de classe magistral, hi apareix una mena de patètic i còmic fregolisme i la voluntat de posar en paral·lel la lectura de la tesi consensuada (amb la demostració física d’una amistat que es vol perdurable). Si, a Aquellas que no deben morir, per parlar de la mort van convidar una col·lega que practica la tanatopràxia, ara ho fan amb una tatuadora. Si la reflexió punyent corre fluida i ordenada i entra per via intravenosa, la sensibilitat prefereix allotjar-se (temporalment o infinitament) a la pell.