Mirador
L’art que va prendre partit per la natura
Què més es pot dir que ja no s’hagi dit de la natura com a font d’inspiració dels artistes? Segurament res, però així i tot CaixaForum s’ha tret de la màniga una exposició, la que obre la temporada del seu espai de Barcelona, que no decep gens ni mica pel goig que fan les obres seleccionades, 82, procedents de les col·leccions del Centre Georges Pompidou de París. La institució catalana té un acord de col·laboració des de fa anys amb el prestigiós museu francès, que comença a preparar-se per a una transformació profunda de la seva seu. A partir de la tardor del 2024, estarà tancat i es preveu que les obres de reforma durin fins al 2030.
Art i natura (fins al 14 de gener) és un títol d’exposició una mica gastat, però el subtítol ja ens situa més: Un segle de biomorfisme. El biomorfisme és un concepte apadrinat pel primer director del Moma de Nova York, Alfred H. Barr, que va fer fortuna per trenar un nou tipus de relació entre els artistes i la natura a partir dels anys trenta. “Va estar molt influït pels avenços tecnològics com la microscopia”, anota Ignasi Miró, el director corporatiu de l’àrea de cultura i ciència de la Fundació la Caixa.
L’exposició arrenca cronològicament amb la pulsió surrealista que va convertir la mirada externa a la natura en un viatge al nostre interior. Però la primera obra que rep els visitants no pertany a aquest moviment stricto sensu: és de la nord-americana Georgia O’Keeffe i mostra un llac amb les formes sinuoses d’una vulva. O potser és a la inversa: un clítoris que es fusiona amb un paisatge.
Una dona artista introdueix els grans mascles de l’art d’avantguarda del segle XX. A la bancada catalana, el Dalí de finals dels anys vint i el Miró de principi dels trenta, esplèndids. I, a tocar seu, picassos dels anys trenta i quaranta, un dels quals és “una de les obres mestres del Pompidou”, anota la comissària Angela Lampe, conservadora del museu francès, que ha concebut aquest projecte “expressament per a CaixaForum”.
Des del principi fins al final, el recorregut és un festival de grans noms representats amb grans obres: Vassili Kandinski, Jean Arp, Paul Klee, Alberto Giacometti, Alexander Calder, Le Corbusier, Max Ernst, entre molts altres. Tornant al tema de la mostra, Ignasi Miró raona que el biomorfisme va ser també la base de “la presa de consciència dels artistes davant de la fragilitat de la natura; prenen partit i es converteixen en defensors seus”, cosa que a partir dels anys seixanta derivarà en noves pràctiques artístiques de protesta contra els atacs que rep de l’home depredador. El land art i l’arte povera canalitzaran aquest malestar dels creadors per mirar de sacsejar la societat. A l’exposició també n’hi ha un tast que precedeix l’actitud que han adoptat molts artistes contemporanis per lluitar per la preservació del medi ambient i de totes les vides que habiten al planeta.
L’obra que tanca el circuit, una instal·lació de l’artista suïssa Pamela Rosenkranz, és una bassa gegant amb un líquid blanquinós repugnant que evoca tant l’abocament de residus contaminants com les potingues que publicita la indústria cosmètica amb la promesa d’embellir els rostres de les dones. El que destrueix el planeta destrueix les persones.
Un altre al·licient per visitar l’exposició és que, segons Angela Lampe, prefigura com serà la nova presentació de les col·leccions del Pompidou quan reobri. “Interdisciplinària”. A Art i natura conviuen pintura, escultura, cinema, fotografia i disseny. No es perdin de la mostra la pel·lícula que es projecta, dels anys deu del segle passat, dels cucs del fons marí. És tant o més hipnòtica que els millors quadres penjats a les sales, perquè la natura és insuperable.