A la recerca (impossible) d’una revelació

“Potser no he sortit d’una sala de cinema en tota la meva vida”, ha dit recentment Víctor Erice durant una roda de premsa celebrada en el Festival de Sant Sebastià, que l’ha festejat amb el premi Donostia. Tal declaració traspua un amor pel cinema que es fa visible a Cerrar los ojos , però pot resultar una mica inquietant, cosa que Erice deu saber més que ningú perquè ell mateix va reconèixer que la cinefília té un punt de patetisme.

En tot cas, pot intuir-se que Erice hi ha posat molt de la pròpia vida, tan lligada al cinema, en aquest film protagonitzat per un cineasta retirat (Miguel Garay / Manolo Solo) a la recerca d’un actor (Julio Arenas / José Coronado) desaparegut fa temps durant el rodatge de la que ni tan sols és la seva última pel·lícula, en restar inacabada: el títol és ni més ni menys que La mirada del adiós, però els fragments hipotètics que se’n mostren correspondrien a l’adaptació fracassada (per desavinences amb el productor Andrés Vicente Gómez) d’El embrujo de Shanghai, de Juan Marsé. Erice fa que el seu alter ego visqui en una platja del Cabo de Gata, i que la recerca el dugui a una residència de gent gran en una població andalusa, com si volgués conjurar una altra frustració: Elías Querejeta no va fer possible la part d’El sur que havia de rodar-se al sud.

Com que, a partir del títol i amb la presència d’Ana Torrent tancant els ulls dient: “Soy Ana”, també invoca El espíritu de la colmena, Cerrar los ojos és un compendi del cinema (i de la vida) d’Erice a través de les pel·lícules fetes i les que no ha pogut fer: també hi ha l’amor pel propi cinema en una obra tan explicativa que costa trobar-hi el misteri de tantes imatges del cineasta. Hi ha alguna cosa que la fa estimable, que té a veure amb el fet que sembla embalsamada: fora de temps. I potser amb el seu fracàs. Fa 50 anys, el cineasta va capturar un instant de vida: els ulls d’Ana Torrent en veure, admirada i espantada, el monstre de Frankenstein. Una epifania que la càmera va enregistrar sense que Erice ho hagués previst. Passat el temps, en una sala de cinema, vol posar en escena i així crear una revelació: jo no he vist que hi passés res.