Paco Plaza revela qui era la monja ‘Hermana Muerte’

El 2017 Verónica va esdevenir tot un fenomen cinematogràfic del gènere del terror, primer a la pantalla i després ja a escala mundial quan es va projectar per streaming. Va ser aleshores quan la plataforma Netflix va proposar al seu director, Paco Plaza, que en fes una seqüela. Ell, que no ho veia clar, va preferir atrevir-se amb una preqüela basant-se en un dels personatges més potents d’aquell film: la monja Narcisa, una dona vella i arrugada, que és cega i fuma, coneguda pel sobrenom d’Hermana Muerte.

Sis anys després d’aquell èxit, el director de La abuela i [REC] presenta la pel·lícula que porta el nom d’aquell personatge estimat que ve a ser el que Annabelle és a l’univers d’Expediente Warren. A més de la satisfacció d’estrenar-la pròximament a Netflix, el 27 d’octubre, abans, però, ha tingut l’honor de presentar-la a Sitges, en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, n’és la pel·lícula inaugural. “És emocionant, ho sento com una abraçada, que soc part del marc del festival”, va explicar ahir el cineasta valencià en declaracions a aquest diari hores abans que ell i part del seu equip tècnic i artístic desfilessin per la catifa vermella de l’Auditori, que es va omplir amb més de dos mil espectadors. “Estic nerviós i això que no vinc a la secció competitiva, però aquest any compto amb la presència dels meus pares, que no venien des que vaig presentar El segundo nombre.” Sens dubte, un al·licient i un premi fer-ho a Sitges: “És com sentir-me a casa, un festival especial al qual he vingut quasi ininterrompudament –només fallava si coincidia amb algun rodatge– des de l’any 1991, també hi he vingut com un espectador més”, declara. Aquí van coincidir i va conèixer, com explica, altres futurs cineastes com ara Santiago Segura, J.A. Bayona i l’amic Jaume Balagueró, a qui l’any passat li va tocar obrir amb Venus i aquest any torna com a membre del jurat de SGAE Nova Autoria.

Hermana Muerte és més canònica en la seva concepció que no pas Verónica –hi ha passadissos foscos, aparicions, malsons i secrets que es revelen al final– però tot i així es nota la mà del director, que ha sabut rodar el guió concebut per Jorge Guerricaechevarría (plegats van fer Quién a hierro mata) dotant-lo d’una potent iconografia, religiosa però també present l’horror de la Guerra Civil Espanyola, i fent de la llum també un element terrorífic. “Teníem com a referent Quién puede matar a un niño, de Chicho Ibáñez Serrador, a més d’Ordet, de Dreyer o Polanski, sempre present com a mestre a l’hora de transmetre inquietud amb la càmera.”

I, encara que no el mencionés, si hi ha un títol d’allò més influent en aquest gènere i en la història del cinema en general, aquest és L’exorcista, que en el cinquantè aniversari de la seva estrena el festival ahir en va fer homenatge projectant una còpia remasteritzada en 4K que va fer gaudir novament el públic com quan es va estrenar el 1973. I de la quinzena de projeccions que van tenir lloc ahir, només de començar, destaquen les sud-coreanes The childe i Sleep i la reposició del clàssic de Tinto Brass Calígula, amb un nou muntatge que conté imatges inèdites. Tot i així, res de nou que elevi la pel·lícula a l’altar dels cinèfils devots.