Homenatges i memòria política

“Tirez sur le pianiste (‘Dispareu al pianista’, 1961) és el segon llargmetratge de François Truffaut: el pianista d’un bar nocturn (Aznavour) es veu involucrat en una trama criminal amb lladregots i mafiosos. El títol, Dispararon al pianista, de la segona col·laboració (dotze anys després de Chico & Rita) de Fernando Trueba i Javier Mariscal és un evident homenatge a Truffaut. No és l’únic en aquesta mena de documental musical d’animació, però amb un narrador fictici (un periodista nord-americà que, amb la veu de Jeff Goldblum, és un alter ego de Trueba) que afirma que la nouvelle vague va ser tan innovadora i influent com la bossa nova també apareguda a finals dels anys cinquanta.

A Dispararon al pianista hi ha un crim, però és de naturalesa política: va tenir lloc el 18 de març del 1976 a Buenos Aires, la vigília del cop d’estat militar, amb la desaparició d’un pianista brasiler, Tenório Junior, que hi era de gira amb Vinícius de Moraes i Toquinho. Trueba va descobrir-lo sentint un disc fa uns vint anys. Qui era aquest pianista víctima d’una acció policial argentina en temps d’una dictadura brasilera? Va ser una confusió d’una brutal maquinària repressiva activada? Del 2005 al 2007, Trueba va gravar unes 150 entrevistes a persones relacionades amb el desaparegut. Ho va deixar en un calaix. Passat el temps, aquest material nodreix Dispararon al pianista traspassant-se la recerca a un periodista per donar joc a la ficció com una manera d’abordar uns fets reals.

Una notable pel·lícula plena d’amor a la bossa nova i a un dels seus artífexs més oblidats, de manera que també és un acte de memòria amb una dimensió política.