Terence Davies (1945-2023), un cineasta immens de la memòria i la malenconia

Amb la mort de Terence Davies, que va tenir lloc dissabte a la casa on vivia al poble de Mirtley (Essex), el seu cinema encara apareix més lligat a la memòria, sovint encarnada i transmesa a través de les cançons. Les cançons com a expressió íntima dels personatges, però a la vegada de la pertinença a la col·lectivitat: aquelles llargues i precioses seqüències en què, sobretot en un dels seus grans films autobiogràfics, Distant voices, still lives, els personatges canten en un pub una cançó darrere l’altra potser per conjurar les ferides i tensions d’un grup on sempre pesa la violència masculina. Davies, cineasta elegant i malenconiós que ha reflectit les desil·lusions que arrossega el pas del temps, també ha afrontat a les seves pel·lícules els efectes d’una cultura patriarcal repressiva, sigui a través de personatges homosexuals (alguns dels quals són alter egos seus) i de femenins on projectar-se: una denúncia i un alliberament.

Terence Davies, un dels grans cineastes contemporanis, va néixer l’any 1945 a Liverpool dins d’una família catòlica humil que va patir les escassetats de la postguerra que tant van afectar les classes populars. Marcat per una educació repressiva, en el seu cinema hi ha figures paternes autoritàries i irades inspirades en el propi pare. Això mentre la mare, a la qual adorava, palpita en les figures maternals acollidores de les seves pel·lícules. Des que va deixar l’escola, als 16 anys, Davies va treballar d’oficinista, però va nodrir-se amb la literatura i el cinema que, descobert a la infantesa, va fer-lo imaginar una altra vida possible. És així que, als 26 anys, va marxar a Londres per estudiar-hi cinema. Tenia al cap un personatge, Robert Tucker, com una projecció de la pròpia existència: un oficinista que viu amb turment la seva homosexualitat i té una relació de dependència amb la mare. Li va costar, però l’any 1983 va fer-ne tres curts, reunits a The Terence Davies Trilogy, escapant-se del destí del seu personatge: el cinema no només com una realitat imaginaria, sinó com una passió integrada a la vida real.

En els seus curts inicials, el cineasta va esbossar unes constants temàtiques (derivades de l’opressió moralista que dificulta la vida acordada al desig) i una construcció narrativa en què, en lloc de la linealitat, s’imposa la fragmentació lligada als fluxos de la memòria. Tot just insinuava l’estil amb el qual, exhibint una suprema elegància, la càmera pot quedar quieta i després posar-se lentament en moviment per fer-nos sentir dins d’un espai. Amb els seus dos primers llargmetratges (Distant voices, still lives, del 1988, i The long days closes, del 1992) va anar definint l’estil amb ficcions que pouen de la pròpia experiència al Liverpool dels anys cinquanta. A la primera, a la manera d’un mosaic, van succeint-se records d’una família marcada per un pare violent i dominant. Pel que fa a la segona, és fàcil reconèixer un altre alter ego de Davies en el nen que, assetjat a l’escola per la seva homosexualitat, es refugia en la mare, en el cinema i en les cançons.

Distanciant-se del món autobiogràfic i també de Liverpool, Terence Davies va adaptar l’any 1995, sense obtenir gaire reconeixement, una novel·la de l’escriptor John Kennedy Toole ambientada al sud dels EUA durant la Segona Guerra Mundial: The neon Bible. Cinc anys després, va tornar a adaptar una novel·la nord-americana, The house of mirth (La casa de l’alegria), d’Edith Wharton, que hi va reflectir amb ironia el món de l’aristocràcia a propòsit d’un personatge femení atrapat en les convencions socials i la pròpia atenció a les conveniències. Davies observa aquest món aliè amb la ironia transmesa per Wharton, però també amb la seva malenconia relativa a les decepcions de la vida.

Tot i l’èxit de La casa de l’alegria, Davies va tardar onze anys a fer una nova pel·lícula de ficció: l’esplèndid melodrama The deep blue sea. Basant-se en una obra teatral de Terence Rattingen, una expressió culminant dels motius i de les formes del cineasta: el pas del temps; la construcció narrativa a través dels fluxos de la memòria; el pes de la repressió moral contra la qual s’alça el desig; un estil visual creat a la penombra i amb moviments de cambra elegants i cadenciosos. A tots aquests elements, s’hi afegeix la força misteriosa i devastadora de la passió amorosa que Davies aborda radicalment per primer cop: una dona (sublim Rachel Weistz) abandona el seu marit, un jutge més gran que ella, i la posició social per aventurar-se amb un jove inconsistent (Tom Hiddleston) que se sent superat pels sentiments de la seva enamorada. Una experiència transformadora que, posant-la a frec del suïcidi, fa que sigui creadora de la pròpia vida.

De cop, un cineasta tan poc prolífic, fos pel seu ritme creatiu com per les dificultats de finançament d’una obra intemporal a banda de la comercialitat, va realitzar dos films en dos anys: Sunset song (2015) i A quiet passion (2016). El primer està ambientat en una zona rural d’Escòcia en un període marcat per les dificultats de sobreviure-hi i també per la Primera Guerra Mundial. De nou una dona ocupa el centre del relat: una figura de resistència que resta a la seva propietat després que una part de la família mori i l’altra hagi de marxar, com ara en el cas del marit, que ha de combatre a l’infern de les trinxeres de les quals no tornarà. Pel que fa al segon, que aborda la personalitat d’Emily Dickinson, és possible pensar que la poètica de Davies estava destinada a il·luminar la gestació dels poemes d’una dona que els va escriure de nit, quasi d’amagat, en una casa on va estar confinada durant tota la seva vida.

Un altre poeta, Siegfried Sassoon, encara que més conegut per la seva narrativa autobiogràfica inspirada en la seva experiència traumàtica a la Primera Guerra Mundial, protagonitza l’última pel·lícula de Davies, Benediction, que ha esdevingut testamentària: la memòria ferida davant de l’horror, les decepcions de la vida, l’homosexualitat difícilment viscuda, molta malenconia i una mica d’ironia. Com a consol, la integritat de la seva obra, extraordinària, es pot veure i gaudir degudament amb el cicle que aquest mes li dedica la Filmoteca de Catalunya a la seva seu de Barcelona.