Arts escèniques

Arts en viu

Fira Mediterrània agafa embranzida

Les actuacions de pagament arriben al 84% d’ocupació i reuneix 1.159 professionals

Aquesta edició ha recuperat la carta internacional i ha seguit enfortint llaços per fer créixer la música i la dansa d’arrel, amb el repte de normalitzar-la a les programacions convencionals

Fira Mediterrània és un ‘hub’ en la cultura d’arrel, que projecta gràcies a un pla d’impuls propi

La recepta de Fira Mediterrània és de les que es repensen la tradició i la història (també la contemporània del procés de l’1-O, en una reveladora mirada a Autoodi) per portar-les a l’actualitat. Sigui amb música electrònica, sigui aprofitant vestuari i llegendes per denunciar els prejudicis socials sobre gènere (des de Rodrigo Cuevas fins a Àfrica Llorens a Foradada aprofitant una llegenda de Montserrat). Fira Mediterrània és un espai per carregar-se les piles i tornar a combatre una marginació a les cartelleres, sovint per uns prejudicis que ja fa anys que han caducat, majoritàriament en música. Dissabte, per exemple, es presentava oficialment la Federació de Música i Dansaires Tradicional de Catalunya (FeMuDaTraCa) i es convocava la cinquena edició del premi Delfí Colomé. Dissabte Quim Bigas i l’Esbart Rocasagna presentaven a Manresa ERA, l’obra guanyadora del Delfí Colomé. Aquest guardó (que va quedar uns anys encallat per potenciar millor el seu àmbit) està impulsat per l’Ésdansa i Cultura i ja s’hi han adherit el Dansàneu, Figueres es Mou, Dansa Metropolitana, Fura Mediterrània, el Consorci del Mercat de les Flors i la família Colomé. El muntatge premiat compta amb 26.000 euros per a la producció, tota una empenta per buscar projectes trencadors que ressituen esbarts i dansa tradicional al centre de la dansa contemporània. La FeMuDaTraCa és el resultat d’un llarg debat sobre entitats (de molt diversa entitat jurídica, des de grup d’amics a associacions o entitats formals com el Tradicionàrius) que han trobat un denominador comú per poder fer interlocució amb les administracions i pactar, per exemple, quines són les condicions que s’han d’aportar als ajuntaments per tenir el permís per fer una ballada en un espai públic. L’entitat tot just disposa de NIF i l’han impulsat unes 40 entitats, que són un pes considerable dins del sector. Les xifres de la fira són encoratjadores perquè ha aconseguit el 84% d’ocupació dels espectacles de pagament i ha congregat fins a 1.159 professionals (923 de Catalunya però també un centenar d’internacionals i 137 de l’Estat espanyol). De les 84 actuacions, 28 corresponen a l’Obrador d’Arrel (amb el qual es promou un muntatge perquè tingui més actuacions en una xarxa que es va ampliant).

Fins a 35 actuacions han estat estrena absoluta. Un exemple és el treball de Foradada. La llegenda parla que és un forat a les muntanyes de Montserrat que va fer el diable per tornar a l’infern. Però també hi ha la tradició que postula que qui passi pel forat amb una galleda d’aigua sense vessar-ne ni una gota canviarà de sexe: si és home es tornarà dona i si és dona es tornarà home. Àfrica Llorens ha triat aquest conte per abordar el canvi de gènere al segle XXI. Sense quasi articular paraula, es transvesteix de noia (que li agrada seduir) a noi (amb un canvi corporal revelador). En realitat, el millor lloc on es troba és sota el cistell de vímet. Potser per això, al final, en comptes de barallar-se en mons hostils, opta per acollir el públic sota un cau fet de vímet on tothom pot saber com se sent sense prejudicis. El circ de Llorens és, ara, performàtic, dramàtic. És tot honestedat, però encara li falta rodar per trobar els plecs del personatge que no la facin ser tan vulnerable. També ha estat estrena Fargar de la companyia catalano-balear Berta Baliu. Guarnits com castellers (el ballarí Pere Seda denunciava a Autoodi el seu odi per la superioritat dels castellers, sigui dit de passada) converteixen la seva dansa vertical en una insòlita construcció de torres, amb acotxador i enxaneta. La companyia catalano-andalusa Lamajara (molt celebrada a Catalunya pel seu treball anterior, Labranza) també va fer l’estrena de Verbena a Catalunya, una dansa orgànica que celebra la diversitat i que convida a compartir-lo en un envelat improvisat final.

A la plaça Major va dominar l’escenari d’Olea, de Visitants Teatre. Una escenografia i coreografia amb música en directe de foc i llum que atrapava el públic que s’amuntegava envoltant-lo. Fira Mediterrània és un hub en la cultura d’arrel, que projecta gràcies a un pla d’impuls propi.

Rodrigo Cuevas: “No us la deixeu perdre”

El cantant i xouman Rodrigo Cuevas va repetir actuació a Fira Mediterrània. Dissabte al vespre va presentar La romería. Poca broma. Amb els seus còmplices habituals (a més de músics deuen ser una colla d’amics inseparables, a jutjar per les bromes que es fan a l’escenari) fa un pas més en una presentació estel·lar. No es treu els esclops per a res i juga amb el ventall com un locomia més. Cuevas sembla que persegueixi l’aura de Freddie Mercury sense perdre la frescor de qui li agrada fer bromes al públic. A Manresa tothom s’ho va passar d’allò més bé, ballant en les fileres de les butaques i responent a cada provocació perquè l’audiència fes els cors (“Com si tinguéssiu moltes ganes de viure”). Cuevas ha incorporat al seu vocabulari la paraula temacles per no defraudar els lingüistes de TV3, murri. L’actor celebrava el festival i advertia: “No us el deixeu perdre.” De fet, fa uns dies, l’alcalde Marc Aloy admetia que, gràcies als 26 anys de Fira Mediterrània, Manresa té més cultura tradicional que mai: insufla ganes de crear un grup propi. El Kursaal és la gran bandera dels concerts de Fira Mediterrània. Aquesta tardor programen tres funcions de L’alegria que passa de Dagoll Dagom i fins a nou funcions (en 4 dies) de Grease, en castellà. Admeten que el musical, que beu de la versió del film, té més tirada que l’adaptació de Rusiñol en clau de musical. Alguna escola es va interessar per si es farien sessions escolars del muntatge de Dagoll. Però l’opció de pont als instituts el 12 d’octubre va desfer aquesta possibilitat. Com diu el muntatge Autoodi, els catalans tenim una dèria per odiar-nos a nosaltres mateixos i fer desbancar cada projecte quan sembla que està a punt de fer un salt definitiu. A les escales per arribar a la independència d’aquell muntatge, expressen amb una ironia tan mordaç com dolorosa, els falten molts trams per poder superar els obstacles de què disposa l’Estat, amb moltes opcions, per fer descarrilar cada intent d’autodeterminació. Fins ara, si més no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.