Josefina Vidal Morera, poetessa

El cor de la poeta targarina Josefina Vidal Morera ha dit prou. Tenia 91 anys i un llarg currículum al darrere, a part del filològic i poètic, també com a activista durant el llarg exili, primer a Londres, on va anar a estudiar, i més tard a Holanda, on va passar dècades amb el seu marit, el militant socialista Felip Lorda i els seus tres fills, Isabel-Clara, Raimon i Dúnia, pintora i dissenyadora del nostre diari abans de la seva mort prematura als 34 anys després d’un llarg procés amb el càncer.

Dona temperamental i dura, Vidal Morera es va acomiadar del seu marit i la filla amb un intensíssim poema de dol, Dues veles blanques, que va publicar Meteora. Tot el que sabia i sentia ho va bolcar en aquest poemari intimista i brutal: “I tornà / per cercar la mirada rosada / dels capvespres / pels camins on habiten / la sargantana i l’escorpí. / Per sentir la por, / rodona i afamada, / englotir les pedres / de la història insubornable / i per morir immolat / --com tot home-- / sense comprendre res / del destí fet de retorns / i somnis fracassats...” O un dedicat a la Dúnia, que va patir un calvari d’intervencions i reaparicions de la malaltia: “S’escampa el meu dolor / com torrent desbordat / pel circuit tancat / del meu cos, / tan tancat, déu meu, / que ja res / sinó la trista melangia / serà lenitiva / a la meva aflicció.”

Josefina Vidal no feia una poesia de focs artificials ni intel·lectualoide, sinó essencial, les paraules eren com martells i la reflexió sobre el dolor i el pas del temps eren a primera vista, amb mots clars i precisos, sense desaprofitar ni un vers. Graduada en llengua i literatura anglesa, es va traslladar a Londres, on va viure entre el 1954 i el 1960, any en què es traslladaria a Holanda fins al 1977, data de retorn al país, on fixaria la residència Barcelona el 1980. Col·laboradora de la BBC, va donar suport als exiliats sud-americans, tant a Londres com a Holanda. També va ser una convençuda feminista als dos països. Quan va tornar el 1977 seria cap de secretaria del ministre Ernest Lluch, de qui va ser amiga fins al seu assassinat per ETA el 2000, mesos després de la mort de la Dúnia. Totes aquestes mancances serien un reflex en la seva obra posterior. Susanna Rafart aplegaria per a Proa tota la poesia a El mar inevitable (1963 - 2006), que dona una magnífica panoràmica de mig segle de poesia i de coses a dir, mai versos vacus i buits. Cuinera i infermera (encara recordo quan m’insistia en què no m’oblidés de prendre les pastilles), la Fina Vidal era una persona apassionada i apassionant. Només cal recordar un dels seus primers llibre, Fuera de mi, que van publicar a Santander els emblemàtics editors de La Isla de los Ratones.

A començament de l’estiu, la seva filla Isabel-Clara, traductora i professora, em va dir que la seva mare tenia ganes de veure’m i vam passar una tarda deliciosa parlant de flors i del gat simpàtic que li feia companyia. A la part de dalt de dúplex del seu pis de l’Eixample, la Fina em va ensenyar un grapat de llibres inèdits en carpetes de plàstic. Me’n vaig dur un parell per buscar-li editor. Un es deia La nit del temps i el segon, ben explícit també, Crepuscle. “A mi ja no em vol ningú”, va repetir mentre argumentava la seva condició d’“andròmina oblidada a les golfes del temps”. El primer sembla que té editor, i del segon, els deixaré uns versos ben punyents del poema Ignorància: “On ets somriure? / Cap a on has marxat? / L’hibisc, florit encara, / malgrat el fred de l’hivern, t’acull dins la rojor / de les seves flors obertes. / Emprens de nou el vol, / i desapareixes / més enllà de l’horitzó / on res és com jo voldria.”

La cerimònia de comiat se celebrarà avui, dia 10 d’octubre, a la 1 del migdia, a l’oratori del tanatori Les Corts de Barcelona.