Amb les sensacions vives

L’actriu Julia Gómez havia tingut una criatura poc abans del rodatge d’O corno, que comença amb una llarga seqüència en què es representa el moment previ a un part, cosa inhabitual en la tradició cinematogràfica, tan poc atenta a certes experiències de dones. La directora Jaoine Camborda ha explicat que es va “aprofitar” de les sensacions tan vives de l’actriu per rodar una representació que volia ser el màxim de realista fent-hi present el caràcter animal del part. Tanmateix, hi ha una calidesa i saviesa humanes en aquesta seqüència: la partera és assistida per una llevadora no professional, una dona que ajuda altres dones a parir i, alguna vegada, a evitar de fer-ho.

Aquesta seqüència inicial gravita en la resta d’una pel·lícula que, ambientada a l’illa d’Arousa l’any 1971, passa de manera fonamental pels cossos de les dones, amb els dolors i els plaers, els desigs i les pors. O corno (la primera pel·lícula parlada en gallec i a la vegada la primera dirigida per una dona de l’Estat espanyol que ha obtingut el màxim guardó, la Petxina d’Or, del Festival de Sant Sebastià) és així molt física, però també té alguna cosa misteriosa, com ho pot ser una relació ancestral de les dones amb la naturalesa. La seva protagonista (Maria, encarnada per la ballarina Janet Novás, que debuta en el cinema amb gestos fins i mirada expressiva) és la llevadora que, per les conseqüències d’una determinada pràctica, ha de fugir cap a Portugal. Una travessia d’amagat per mar, boscos i rius fins a creuar la frontera vigilada per la Guàrdia Civil. La directora segueix amb estima les peripècies del personatge: una mena de solidaritat anima l’esperit d’aquest film digne.