Berto Romero: No sé si es el millor lloc, però em resultava com a mínim refrescant, perquè fugíem dels tòpics del gènere, que sempre et menen a una casa victoriana abandonada, fosca i de decoració recarregada, amb teranyines. També volíem fugir de retratar una Barcelona maca, ja ho havia fet a Mira lo que has hecho, on surt una Barcelona que volia ser Nova York, una mica pija. Fer-ho aquí ens ho porta a un terreny més sec, descarnat, per això vam anar a buscar l’extraradi.

Andreu Buenafuente: Com a anècdota vull dir que vaig anar a gravar una càmera oculta per a un programa que estem fent al mateix lloc on ja vam gravar la sèrie, a Bellvitge, i crec que algun veí ens va dir: “Però què passa? Deixeu de venir ja!” Em va fer molta gràcia.

B.R.: Es van reunir diverses inquietuds. Una era voler fer un canvi de registre respecte al que havia fet, que era una sèrie molt naturalista, autoreferencial. Ja estava una mica cansat de fer autoficció. Volia parlar dels temes que m’han interessat més sempre com a espectador: el fantàstic, el cinema de gènere, el terror, la ciència-ficció, el subgènere de fantasmes, que és el que més por m’ha fet sempre, no sé per què... Suposo que és perquè quan tenia deu anys el pare em va portar a veure Al final de la escalera en un cine de Cardona i em va rebentar viu [riuen]. A part del risc que això suposava, per a mi i per a la mateixa Movistar+ [productora, amb The Mediapro Studio i El Terrat], tenia ganes de treballar amb l’Andreu en alguna ficció que pogués controlar jo i escriure-la, i que pogués servir de vehicle per utilitzar la parella còmica en ficció d’una manera més seriosa.

A.B.: Jo tot això no ho sabia, perquè Berto té una fase interna d’elaboració molt hermètica, i quan m’ho va explicar em va sorprendre, pensava que volia llençar la seva carrera cinematogràfica. Però em va fer molta il·lusió i ja vaig veure de seguida que allò era un repte, estàvem plantejant un món nou, amb unes tesis noves, i que teníem complicitat com a parella, però ens ho treballàvem o no ho assoliríem. Això em va animar, em va esperonar, aquesta és la paraula.

A.B.: No, sempre ho dic, a mi em fa molta por el cinema de terror, m’incomoda, no hi estic a gust. Suposo que amb l’edat que comencem a tenir ja saps relativitzar, però és un gènere que sempre em provoca fascinació i al mateix temps, distància. Penso que quina paradoxa que hagi de fer el meu primer paper sòlid en aquest gènere.

B.R.: Em resulta molt interessant i hi ha alguna cosa gairebé filosòfica en el plantejament d’aquesta sèrie que és equilibrar terror i comèdia. Tots dos provoquen reaccions espasmòdiques. El riure és una cosa incontrolable que de cop apareix i et fa petar. I l’ensurt també et provoca aquesta reacció. Em va obsessionar el fet que aquests dos gèneres que provoquen l’espasme poguessin anar junts, o com a mínim equilibrar-ho al màxim possible. Tot ve de disfrutar de veure pel·lícules de terror i de veure coses inesperades. Els acudits i el terror tenen el mateix mecanisme. L’acudit et planteja una cosa i al final te la gira, i el cine de terror també, de sobte hi ha un ensurt, un canvi de càmera que et fa veure algú on pensaves que no hi havia ningú. Terror i humor són més similars del que sembla, però fer-los junts és complicat, perquè una cosa mata l’altra.

A.B.: Justament ara, que ja estem a punt d’estrenar, te n’adones de l’atractiu que és la proposta. Hi ha moltíssima ficció i bona, fins i tot un excés, i de cop apareix una proposta que no és molt habitual, sobretot a la ficció espanyola. Si fos un seguidor, em preguntaria què dimonis és això. Aconseguir aquest punt de singularitat en la proposta és una cosa que ens pot donar moltes alegries. Com a consumidor veig unes grans famílies: costumisme, comèdia... Però en ficció i en sèries, no tinc molts referents com el nostre.

A.B.: Jo tinc una teoria. Crec que t’interessa molt quan ets jove perquè tens una immaduresa que no et permet comprendre el món en la seva globalitat i això és un incentiu. I t’interessa quan ja ets gran perquè ja has desistit d’entendre el món, vols tornar a ser més jove i vols entendre això. Hi ha un tram que és el que estic jo ara en què no entens absolutament res. No descarto que d’aquí a uns anys torni a creure que les línies de Nazca eren autopistes per als Ovnis.

B.R.: Jo crec que és perquè aquí encara hi ha la llavor del que és desconegut, i ens fa molta curiositat, que és una de les claus de l’ésser humà. Quan estàs en un món en què tot més o menys té una raó, sents molt interès per tot allò que no la té, per allò que és místic, màgic... Tot el que pot no tenir una explicació excita molt la imaginació. Quan et diuen que el 99,99% dels casos de fantasmes tenen una explicació científica, et preguntes pel 0,01% que no la té. És molt de mirada de nen, una mirada pura que es deixa fascinar, i també és molt de còmic. Els còmics intentem mantenir aquesta mirada de nen. Tot va cap al mateix lloc.

B.R.: És com una placa de Petri on tens un microorganisme i a partir del seu estudi pots obtenir conclusions del món global. El que m’interessa del món del periodisme del paranormal és que representa el periodisme, és igual el tema que tractin. Després hi ha mala praxis, formes de fer-lo més honestes o més ètiques, i m’interessava explicar-ho des d’aquest camp. Es podria fer des del món del periodisme del futbol, per exemple, però allà no hi ha fantasmes, que ens anaven molt bé. He de reconèixer que és cosa meva que donem una visió una mica idealista de l’assumpte, perquè soc un estudiant de periodisme que no va acabar la carrera ni la vaig exercir. Estic en aquell punt en què vaig aprendre el que s’havia de fer, però no he tingut temps de corrompre’m a la realitat, i estic en aquest punt, amb aquesta visió. Però aquesta mirada als mitjans de comunicació que donem no és tan objectiva cap al periodisme sinó cap al món en què vivim, en què tot s’està desmuntant i anem cap a una realitat alternativa que no sabem exactament com funciona.

A.B.: Com a consumidor, tot i que cada vegada en veig menys, el món del periodisme paranormal em sembla al·lucinant. Viuen en un món a part, com un satèl·lit que gravita al voltant dels mitjans de comunicació, on tenen uns codis, unes lleis, uns referents determinats. Em fascina tant que em poso podcasts i programes perquè em relaxen, em sento com en una altra galàxia. Soc un espectador, em poso crispetes i vaig veient el que fan, què diuen, què pensen, com es retroalimenten... És meravellós, fascinant! Sempre renovant-se!