Arts escèniques

Crítica

teatre

Aquella ‘mera-vellesa’ olor

De la nostàlgia s’arriba a la commoció d’una vida deixada anar

Els americans tenen una dèria a felicitar-se la seva forma de viure. Thornton Wilder en fa un retrat cru en una obra estrenada el 1938 i que és un dels clàssics més representats als Estats Units, encara avui. Els pot la nostàlgia, encara que, en realitat, somiïn tenir cotxe, casa i jardí en una urbanització decent d’una ciutat mitjana. Sobretot, en anys en què, sense que hagués caigut cap bomba al seu país, sentien el dolor dels fills perduts en les guerres mundials. L’any passat, el Lliure va emocionar-se amb Tots eren fills meus. Ara, el bisturí dramatúrgic de Llàtzer Garcia i la direcció de Ferran Utzet (el mateix duet de Sopar de pollastre amb ordi) carreguen d’atmosfera la Fabià Puigserver.

De la nostàlgia s’arriba a la commoció d’una vida deixada anar, un quadre que, a Barcelona, ens podria sonar a Una vella coneguda olor als patis interiors de la capital, d’en Benet i Jornet. La nostra ciutat són dues hores de teatre que va atrapant, tensant fins a commoure íntimament, que va de la façana amable familiar al desordenat hortet del pati interior. De la meravella aplaudida al carrer a la vellesa interior del final dels dies.

En la funció hi ha 15 actors però no s’arriba a veure ple l’escenari ni en el casament. El bullici del primer quadre del carrer Major de la vila de Grover’s Corners és més sonor que coreogràfic. S’actua des del fons, cap al prosceni. Tot emergeix estilitzat, encara que el vestuari i les interpretacions apel·lin al concepte de teiatro del qual van apartant-se, acte a acte. Rosa Renom és una encantadora narradora omniscient, capaç de fer interessant acotacions d’un paisatge que mai passarà a ser central. La narradora es va fonent en la trama, passant a moure’s com un personatge secundari. Paula Malia (Emily) i Guillem Balart (George) són la parella de veïns que flirtegen des de l’adolescència. En realitat, res indica ambició. Només emular l’exemple de vides trivials i aparentment exemplars dels seus pares. Les desgràcies s’assumeixen com el gaudi d’observar la lluna plena, o que el fill fumi d’amagat. O que el director del cor apagui cada esgarip musical amb un glop de la petaca. La vida és veure com surt i com es pon el sol. I, tot i obviar les presses de la capital, fins a la tomba es lamentaran no haver escurat prou la vida.

Aquest clàssic americà no denuncia res. El conflicte és que ningú prova de rebel·lar-se. Potser el que ho prova acaba marxant i el poble, simplement, l’oblida. La seva mort no deixarà làpida al cementiri de dalt del turó. Utzet proclama un carpe diem tant per a joves con per a adults. Però ho fa des d’uns personatges que no s’atreveixen a agafar el timó de la seva vida. Una preciosa buidor escènica però sobretot una terrible desesperança. De la descripció superficial, es viatja a la consciència íntima (la veu final, en anglès, de Jenny Beacraft es clava a l’ànima).

La nostra ciutat
Autoria: Thornton Wilder
Dramatúrgia: Llàtzer Garcia
Direcció: Ferran Utzet
Intèrprets: Guillem Balart, Jenny Beacraft, Rosa Boladeras, Tai Fati, Oriol Genís, Paula Malia, Carles Martínez, Biel Montoro, Lluís Oliver, Mercè Pons, Rosa Renom, Xavier Ripoll, Isabel Rocatti, Josep Sobrevals i Albert Triola
Dimecres, 11 d’octubre (fins al 12 de novembre), a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.