Cinema

festival de cinema de Sitges

Fugint de traumes, mutacions i aranyes verinoses

Deia abans-d’ahir Àngel Sala, director del festival de Sitges, que “hi ha moltíssim talent femení en el cinema espanyol i català, i si hi ha dones que volen fer cinema fantàstic, han de tenir la possibilitat de fer-ne”. És una cosa que evidentment no passa, perquè hi ha ben poques pel·lícules del gènere signades per dones. Però citava una excepció notable, la madrilenya Carlota Pereda, que l’any passat va despertar l’entusiasme de Sitges amb Cerdita i “molt ràpidament ha fet una segona pel·lícula”. Es tracta de La ermita, un film de terror que no té res a veure amb la denúncia del bullying, la reivindicació de la diversitat i el cinema de sang i fetge amb psicòpata inclòs que confluïen a Cerdita.

“Si fas sempre la mateixa pel·lícula és més segur, perquè et clavaràs menys castanyes, però també és menys interessant –explica Carlota Pereda en una entrevista a El Punt Avui–. Aquesta història em va arribar abans de fer Cerdita i va connectar amb mi d’una manera personal. S’han de córrer riscos. Si no, és molt avorrit. Probablement al llarg de la meva vida faré molt poques pel·lícules i no vull que siguin iguals.” Presentat a Sitges en una sessió especial, fora de concurs, de la secció Oficial, La ermita parteix d’una tradició que se celebra en un poblet navarrès on es parla basc, que rememora uns fets del segle XVII: es tanca en una ermita els malalts de pesta juntament amb uns sinistres vigilants, disfressats d’ocell. Una nena actual (Maite Zaitegi) amb la mare greument malalta s’obsessiona amb aquesta llegenda i vol aprendre a contactar amb els morts amb l’ajuda d’una espiritista (Belén Rueda). Drama familiar, folklore i fantasmes conflueixen en aquesta història produïda per Filmax, la productora líder del gènere fantàstic al nostre país des de fa dècades.

En la secció Oficial Fantàstic Competició, el cinema francès de gènere ha tingut un protagonisme destacat, com succeeix des de fa temps. Ha brillat especialment El reino animal, de Thomas Cailley, que arriba a Sitges després de passar pel festival de Canes. La premissa és molt simple: una pandèmia fa que els éssers humans contagiats es converteixin en animals de diferents espècies. Al centre de la trama hi ha un pare (Romain Duris) i el seu fill adolescent. La mare està internada en un centre perquè s’està transformant en una lloba. Explica el director en una entrevista al diari: “Tenia la sensació que amb aquesta metàfora de la transformació de l’home en animal podia explicar moltes coses que tenia ganes d’explicar: què vol dir fer-se gran, independitzar-se; la transmissió, deixar a algú com a llegat el món; reinventar un món junts... I a part de tot això, viure en la diferència, cohabitar i reinventar-nos per viure junts.” Thomas Cailley fusiona ciència-ficció, drama i aventures en un film visceral, intens, emotiu, que admet moltes interpretacions.

Vermin: La plaga, tambe va a a concurs i parla de persones a partir d’animals, però ben diferents: una plaga d’aranyes verinoses en un suburbi de París. “La idea era fer una pel·lícula de supervivència amb personatges de la meva generació i situar l’emergència al màxim nivell, per poder veure com reaccionarien en una situació com aquesta –explica el director–. Parlo de persones com nosaltres en situacions que semblen impossibles.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.