TOT RECORDANT
Max Cahner, l’home que va reconstruir la cultura catalana des de les cendres
El 13 d’octubre de fa deu anys va morir el primer conseller de la democràcia i un dels editors de l’Avui
“D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per a la supervivència de la cultura catalana? Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”, va escriure Heribert Barrera en el llibre Servir Catalunya. Homenatge als 70 anys de Max Cahner. Ahir precisament va fer deu anys de la mort d’aquest gegant de la cultura del país. En tenia 76. Va tenir en els darrers anys de la seva vida una malaltia degenerativa. Era un home que parlava poc però feia molt. Han passat anys i panys però la seva etapa com a conseller de Cultura (1980-1984) és encara la més recordada de tot el període autonòmic. També va ser un personatge clau en la història i l’evolució de l’Avui quan aquest era l’únic diari nacional en català. El seu biògraf, Xavier Mora, va escriure que en temps de Josep Pla l’antic conseller hauria tingut el seu propi episodi en els Homenots de l’escriptor de Llofriu.
Cahner va néixer a Bad Godesberg (Alemanya, 1936). La seva mare havia nascut a Madrid i el seu pare era fill d’un jueu alemany, un lligam que sempre va mirar de mantenir entre les seves prioritats. Es va llicenciar en ciències químiques per no decebre el seu pare, poc avesat a les carreres de lletres, però aviat va entrar en el catalanisme a través de la política i la llengua arran de l’evident persecució lingüística que vivia el país, un fet que li va causar una gran commoció quan va entendre el genocidi cultural al qual s’enfrontaven els catalans. Va estudiar filosofia i lletres, va fer el doctorat i es va incorporar com a professor. A la universitat, tot i la seva fama d’anar a la seva, ben aviat va fer coneixences que serien ben conegudes en l’àmbit del catalanisme, com Josep Benet, Albert Manent o Jordi Carbonell.
Cahner va ser expulsat el 1964 de l’Estat espanyol per la seva militància catalanista. Se les va empescar per tornar i va començar una de les seves primeres grans aventures: Edicions 62. La va fundar al costat de Ramon Bastardes i ben aviat van entrar al projecte intel·lectuals de gran categoria, com J.M. Castellet o Joaquim Molas. També va transformar la revista Serra d’Or abans de posar-se al capdavant d’una obra que ja forma part de la cultura popular del país, la Gran Enciclopèdia Catalana, inspirada en la monumental Enciclopèdia Britànica i que avui dia figura en milers i milers de domicilis catalans. També va liderar Curial Edicions i va afrontar el repte d’encapçalar el Congrés de Cultura Catalana del 1976 i el 1977, una fita decisiva quan engegava la Transició. L’objectiu era allunyar-se dels franquistes i els seus col·laboradors, que eren molts i tenien encara un gran poder a Catalunya. Amb tants projectes sobre la taula el seu patrimoni familiar –això sí que és un sacrifici– se’n va ressentir i va quedar en mans dels bancs.
El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya però no va ser mai un home de partit ni tampoc d’aquells que acaten la disciplina dels sistemes verticals, vinguin d’on vinguin. Se sentia més còmode en la batalla cultural, en la seva feinada a Curial i més tard en la resurrecció de Revista de Catalunya.
Després de passar per CDC va implicar-se, tot i que no es va presentar en cap llista, en el projecte de Nacionalistes d’Esquerra. Abans del 1980 va deixar el grup. Contra tot pronòstic i davant la sorpresa de tots els grups d’esquerra les eleccions d’aquell any les va guanyar CiU, la coalició que encapçalava Jordi Pujol. Aquella nit electoral ja sabia, segons recordaria el seu amic Agustí Colominas, que Pujol el nomenaria conseller de Cultura, el primer de la democràcia.
La llegenda diu, o si més no així ho va escriure Albert Manent, que abans de les eleccions Jordi Pujol va desplaçar-se en bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on estiuejava Cahner, per oferir-li la conselleria en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. Cahner no només ho va acceptar sinó que s’ho va prendre tan seriosament que des d’aquell moment va planificar fil per randa com seria l’estructura de la conselleria. És difícil entendre com afrontava tota aquella feinada.
Va ser conseller fins al 1984, pocs anys, diuen alguns, però va bastir els fonaments necessaris per al desenvolupament d’una cultura que va transformar de dalt a baix el país: l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca, va adquirir el teatre Poliorama, va bastir els projectes del Teatre Nacional i de l’Auditori, va aconseguir aprovar la llei de normalització lingüística i de creació de TV3 i Catalunya Ràdio, el Centre d’Art Santa Mònica i un llarg etcètera. I tot, malgrat l’oposició de l’entorn amb el qual havia flirtejat, l’esquerra oficial. El 1994 va abandonar CDC per segona vegada per crear Acció Catalana, que es va dissoldre després d’una efímera associació amb ERC.
Va ser l’editor de l’Avui als anys vuitanta i una part dels noranta abans de deixar pas a noves generacions de periodistes i articulistes com ara Santiago Ramentol, Vicenç Villatoro, Pilar Rahola, Salvador Cardús i Albert Viladot, per citar-ne uns pocs. Com a home incansable que va ser també es va fer càrrec de la Universitat Catalana d’Estiu, que va modernitzar, malgrat que els recursos econòmics sempre van escassejar.
La seva contribució va anar encara més enllà, com la seva participació en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, dirigit per Joan Coromines, la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, l’organització dels congressos dels Premis Octubre de València al costat del seu amic Eliseu Climent, i una destacada tasca com a historiador i filòleg.
Agustí Pons va resumir el seu bagatge confirmant que Cahner va refer tot allò que la dictadura franquista havia trencat o havia interromput en el camp cultural i no va esperar que les aigües de la dictadura es calmessin. S’hi va posar als anys cinquanta i seixanta amb tot el que això suposava.