Picasso i Miró, cara a cara
Els museus barcelonins dels dos artistes presenten una exposició excepcional sobre la seva relació artística i humana amb obres mestres vingudes d’arreu
Tot va començar la primavera del 1922 amb una ensaïmada que Miró va portar a Picasso. No està clar qui va preparar el dolç, si la mare de l’artista català, mallorquina, o la mare de l’artista malagueny. En tot cas, les mares es coneixien bé. Picasso ja era un triomfador de la capital mundial de l’art, París, i Miró, dotze anys més jove, encara ho tenia tot per fer. El geni va tardar uns dies a obrir-li la porta de la seva casa de la Rue La Boétie (per a desesperació de Miró, i de la pobra ensaïmada, que es va ressecar), però quan ho va fer el va tractar automàticament com si fossin amics de tota la vida. I ho serien fins al final. La intensa relació entre tots dos no és en absolut desconeguda, però mai fins ara s’havia explorat tan a fons, trenant tantes i tantes anècdotes i vivències compartides, alegres i tristes, i sobretot mai fins ara s’havien acarat en un mateix espai les obres que van crear sota un mateix ambient, uns mateixos estímuls, unes mateixes necessitats de dur l’art a un nou i ignot territori.
Miró-Picasso (fins al 25 de febrer) és aquesta exposició que s’ha resistit tants anys a fer-se, i que per l’esforç humà i econòmic (uns dos milions d’euros) que suposava només ha aconseguit fer sortir del barret dels desitjos impossibles la celebració dels 50 anys de la mort de Picasso (finançada en part per l’Estat espanyol). I si es pot pensar en gran, ¿per què limitar l’exposició al Museu Picasso, podent utilitzar la meravellosa Fundació Miró també com a seu? La mostra, doncs, és doble, però alhora una de sola, perquè comparteix tesi, comissàries (quatre, totes dones) i mescla tant a la institució de Montjuïc com a la de la Ribera obres dels dos artistes.
Els ‘hits’
Tres-centes obres. Mestres. Vingudes dels principals museus del món. Algunes, mai vistes a Barcelona (i algunes, ni a Espanya). I moltes també dels fons propis dels centres promotors d’aquesta aventura expositiva, que, posats a fer coses extraordinàries, s’han intercanviat cartes. A la Fundació Miró, per exemple, s’hi ha desplaçat excepcionalment el quadre central de Las Meninas. I l’Arlequí, la primera pintura de Picasso que va ingressar en un museu públic arreu del món i el primer regal de Picasso a Barcelona. I un dels primers picassos que va veure Miró quan va anar a casa dels seus pares, al carrer de la Mercè, i va tafanejar el bagul que l’artista va deixar amb les seves obres de joventut fetes a Barcelona, el tresor que temps després lliuraria, sencer, a la ciutat que el va veure néixer com a creador.
Picasso va gestar l’Arlequí durant la seva última gran estada a Barcelona, entre el juny i el novembre del 1917, amb motiu de la presentació al Liceu del ballet Parada, dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev, per al qual va fer els decorats, el vestuari i el teló de boca. Miró va assistir a la funció, però no se sap si llavors es van conèixer personalment. Tornem, doncs, a l’anècdota de l’ensaïmada del 1922, l’any en què Miró va fer el seu primer viatge a París amb la il·lusió de presentar-hi una exposició que el curés de la depressió que tenia pel buit que li feien a Barcelona.
I Picasso va ser clau. Per reparar-li l’estat d’ànim ja tot d’una. “Després de mi, tu obriràs una nova porta”, li digué. Ho recordaria Miró, la veu principal i gairebé única d’aquesta història d’amistat, perquè Picasso en feu poques, de referències. Però les proves existeixen. L’artista malagueny va atresorar a la seva col·lecció personal tres mirós, dos dels quals tota la vida: Autoretrat (1919), un regal que li feu el galerista Josep Dalmau, i que havia format part de la primera exposició de Miró a París, i Retrat d’una ballarina espanyola (1921), que tampoc li va comprar a ell sinó al marxant Pierre Loeb. Totes dues pintures, propietat del Museu Picasso de París, han viatjat a Barcelona. La tercera obra de Miró que va posseir és una peça que l’artista català va crear expressament per al seu 90è aniversari, però de la qual després es va perdre el rastre. Pertany a una col·lecció privada de fora de l’Estat i ara ha reaparegut a l’exposició, a la Fundació Miró.
Una de moltes sorpreses que s’amaguen a Miró-Picasso. Com ho és també veure Les tres ballarines, o La dansa, procedent de la Tate Gallery de Londres i que mai havia trepitjat ni territori català ni espanyol. Picasso va crear aquesta espaterrant tela el 1925 arran de la mort del seu amic artista Ramon Pichot, amb el record encara dolorós d’un altre amic artista català, el suïcida Carles Casagemas, que l’havia acompanyat en el seu primer viatge a París un quart de segle abans. De fet, Picasso va insistir que La dansa s’havia de titular La mort de Pichot.
Afins i diferents
Aquella dansa macabra que sorgí dels pinzells de Picasso va fascinar la nova generació d’artistes surrealistes, inclòs a un Miró que el sentia com un referent, però “mai per copiar-lo.” Aquesta és la tesi de l’equip de curadores (Margarida Cortadella, Elena Llorens, Teresa Montaner i Sònia Villegas, totes quatre conservadores dels dos museus barcelonins: apostar per la gent de casa, quina excepcionalitat també!): “A Miró, Picasso li encomana la llibertat creativa i l’impuls transgressor, però no és tributari del seu art.” Ni un adulador. “També és crític amb el seu virtuosisme de pantera i amb la seva productivitat excessiva.”
Picasso, per sobre de tot i de tothom, també mira Miró. I l’admira i el respecta. L’amistat és més forta que els egos i Picasso estampa el seu sentiment en les dedicatòries que li escriu en llibres il·lustrats (i que són els únics picassos que conservà Miró a la seva col·lecció personal). “El teu amic de sempre”, no es cansa de proclamar-li. Tan diferents de caràcter (Picasso, volcànic; Miró, silenciós), però tan propers en ideologia política. El seu compromís amb la causa republicana va ser total. Tots dos van elaborar una gran obra per al pavelló espanyol de l’Exposició de París del 1937, però amb la diferència que el Guernica continua transmetent el seu missatge contra l’horror del feixisme i El segador, també conegut com El pagès català en rebel·lia, va emmudir perquè es va perdre.
Absències malgrat tot presents i presències que han impregnat d’emoció pura les sales dels museus Picasso i Miró, tots dos fundats a Barcelona per voluntat dels seus artistes (no a París, no a Madrid, a Barcelona). A can Picasso, La masia de Miró irradia una llum sense parangó. Propietat de la National Gallery of Art de Washington, feia més de deu anys que no respirava l’aire de Barcelona. Però fins i tot als que recorden la seva darrera estada en terres catalanes, ara quan l’han tornat a veure se’ls eriça la pell.
Postdata: una exposició d’aquest nivell no es tornarà a repetir a Barcelona en dècades.
