“Anar al cinema et permet viatjar en l’espai i el temps”

Totalment. És l’únic consol, l’únic moment de pau que té aquesta gent explotada pels funcionaris de les mines. És l’única esperança, una finestra al món. Per això em va commoure el projecte, em va recordar una mica Cinema Paradiso, aquells films que són una oda al cinema. Com en altres etapes de la seva història, el cinema està amenaçat per la crisi, sobretot per la competència de la televisió i l’streaming, i és important defensar-lo. La contadora de películas parla de la mort de la democràcia amb la dictadura de Pinochet, al mateix temps que el cinema mor per l’arribada del televisor. També em van interessar molt els matisos socials i polítics que hi ha en aquest conte. Però sobretot el vaig veure com una oda romàntica al cinema.

Sí, perquè és cultura. A mi em diverteix fer tot tipus de cinema. Defenso les meves experiències i la meva feina amb Marvel, però és com fer una excursió a un parc d’aventures. Jo vinc d’una altra banda, del cinema compromès. Mai saps com acabarà una pel·lícula, però al començament sempre intento entrar en projectes que tinguin un contingut que a mi em sembla rellevant. Moltes vegades són projectes històrics, perquè la història et fa entendre el present, qui ets tu ara.

Així vaig començar, jo era un contador molt dolent de pel·lícules i contes. Inventava obres de titelles amb ninots i les representava davant de la meva família. Era una manera de guanyar una mica de diners, però sempre acabaven adormits tots. Explicar històries sempre va ser el motor fonamental per a mi, gràcies al meu pare. Treballava com a director, sobretot de documentals, i em va contagiar amb el virus del cinema. Amb 15 anys vaig tenir el meu primer VHS i el meu pare em va donar una llista de pel·lícules de Visconti, Fellini, De Sica, Truffaut... Les vaig veure totes. La primera que em va inspirar increïblement va ser Rocco i els seus germans, de Visconti. Aleshores ja tenia clar que volia fer pel·lícules. El cinema és un lloc únic i per això el necessitem. És una càpsula, una cova, un temple, el que tu vulguis, on pots anar i viatjar en l’espai i el temps. És un lloc on la gent està hipnotitzada durant el temps que està veient la pel·lícula. Aleshores tenim un poder, i també l’obligació de fer-ho bé. Això sí, sento aquesta responsabilitat, perquè si aconsegueixes que la gent vingui i estigui amb tu durant dues, tres o quatre hores, has explicar alguna cosa important i rellevant que la faci pensar. I encara que sigui un momentet, fer somiar, commoure o emocionar la gent.

Va resultar duríssim, però havia de ser així. No es podia rodar en un lloc còmode, bonic, per recrear un món tan dur com el que representàvem. Feia falta conèixer com viu la gent realment aquí. Molts dels figurants i gent de l’equip eren de la zona. Jo vaig fer una excursió amb Bérénice a Chacabuco, el camp de presoners de la dictadura de Pinochet, on van matar, torturar... Un lloc horrorós. Vam dormir a les casetes on havien dormit els funcionaris, i fins i tot Pinochet. I juro que vam tenir tots malsons. Hi havia una aura sinistra, fosca. L’explotació continua. Els treballadors encara hi són, treballant per a les mines i patint. És una catàstrofe ecològica i social. Aleshores, per a nosaltres crec que era important també patir una mica. Sona una mica pretensiós, essent un actor que hi va dos mesos o tres, quan hi ha gent treballant i vivint-hi tota la vida. Tampoc vull exagerar, però cal patir una miqueta i no estar en un hotel de cinc estrelles, si rodes una pel·lícula com aquesta.

Sí, sí. Això era un look inspirat per fotos que van trobar dels funcionaris i de la gent que treballava a les mines. És un personatge molt ambigu. Un home perdut, trencat, oportunista, que s’ha deixat endur per les seves decisions professionals de fer carrera i ha perdut una mica els valors. Aquests personatges sempre m’atrauen perquè reflecteixen l’ambigüitat de la vida. Jo conec els meus propis conflictes interiors, la meva incoherència, les meves ambigüitats, i jugar amb això m’agradava. És un gandul. En si és un funcionari però no se sent bé a la seva pell. Aleshores s’enamora d’una dona que no vol saber-ne res i ell insisteix quan cal, està jugant amb el poder que té. Però és un home també fluix, complex, amb pors i això sempre m’interessava. Els personatges perfectes són avorrits.

És important recordar el que va passar. Hi haurà maneres molt diferents de fer-ho. Nosaltres ho fem a través del cinema i d’aquesta història d’un xilè tan estimat com Hernán Rivera Letelier, que ha commogut tantíssim la gent xilena i també a altres cultures amb aquesta novel·la, amb el seu to molt pur i autèntic. Explica una història que és més aviat romàntica i una oda al cinema, però no s’oblida de tots els altres matisos.

Estic molt orgullós que nosaltres poguéssim aixecar aquesta pel·lícula. Era molt complicat, enmig de la pandèmia, amb problemes logístics molt grans. És com un miracle que la poguéssim acabar. Però aquí vam veure la importància de les sales de cinema. Netflix ens va donar la finestra de quatre setmanes de sales i era molt interessant parlar amb gent jove alemanya que ja no coneixia la novel·la. Quan jo era petit, a l’escola tots havíem llegit aquesta novel·la, però ara els joves ja no saben res de la Primera Guerra Mundial. I el fet de confrontar-los amb aquestes imatges, amb aquesta història de joves, nois innocents, morint-se als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial, els va motivar a llegir la novel·la.