Núria Cadenes vola acompanyada de les àligues

Núria Cadenes, nascuda a Barcelona el 1970, tot i que fa molts anys que viu a València, no és el primer cop que novel·la la vida d’algú real. Ho va fer a L’Ovidi (2002), sobre el cantant i actor d’Alcoi Ovidi Montllor; a El banquer (2013), sobre el mallorquí Joan March, i a Guillem (2020), sobre el jove Guillem Agulló, assassinat per uns feixistes.

Ara presenta Tiberi Cèsar (Proa), una novel·la ambiciosa, complexa, creativa i alhora rigorosa sobre la qual parla amb una expressivitat que contagia la seva passió pel que ha escrit. Tot a través d’un discurs fluid, entenedor, per moments emotiu i radicalment espontani.

“Núria Cadenes és una autora amb una extraordinària versatilitat, amb una personalitat forta que sempre hi és. Escriu amb molta convicció, sense mimetismes, amb un estil segur i elegant”, defineix l’editor Josep Lluch.

Tiberi Cèsar narra la història de Tiberi, fill de Lívia, successor d’August, segon emperador de Roma, allà al segle I aC. Despietat conqueridor de Pannònia i de Germània, home d’esperit torturat, enamorat (una vegada), taciturn, cruel, culte. I a la novel·la es narra una part de la història de la ciutat que va bastir el seu domini sobre mig món. Cadenes recrea aquella Roma que sempre li ha interessat pivotant en un personatge que ha odiat i estimat.

És la biografia novel·lada de Tiberi, un personatge contradictori. “Poesia i massacre, marbre i horror, encara són les bases de la nostra civilització”, assegura Cadenes.

“Tiberi era un home amb una cultura molt alta però, també, amb una foscor humana molt pregona. Un noble aristòcrata romà capaç d’aspirar a la bellesa i, també, capaç d’ordenar unes massacres que fan esfereir. M’agradava la complexitat del personatge i sempre m’ha interessat la Roma clàssica i el seu poder abassegador”, explica l’autora.

És una novel·la històrica allunyada dels formats de best-seller, per l’estil i perquè no li cal mostrar els seus coneixements històrics. “Has de saber com vivien, com vestien, què menjaven, però no cal explicar-ho al lector si no ho demana l’argument”, afirma. Cadenes va més enllà. “La literatura és forma, també història, però sobretot forma. He intentat que la cadència de la frase i la musicalitat toquin amb la punteta dels dits l’estil clàssic. I que els personatges siguin de carn i no de marbre.” Per ajudar-se, es va imprimir i penjar al davant d’on escriu una recreació del rostre de Tiberi partint dels seus bustos. “A mi això em funciona molt, a l’hora d’escriure; faig literatura, però aixecada amb maons de realitat”, confessa Cadenes.

Ha estat un projecte llarg. “Vaig pactar amb el Josep Lluch publicar un llibre a Proa, fa anys. Ha tingut molta paciència.” Va començar les tasques de documentació el 2014, amb lectures, recerques i viatges als emplaçaments reals, rebent els bons auguris que li enviaven àligues sobrevolant les restes del palau de Tiberi, dalt de tot de l’illa de Capri. Ho explica rient, però com a romana adoptiva, van ser una empenta creativa.

“Aquests anys he estat molt obsessionada amb aquesta història; entremig he publicat altres llibres i he viscut i he semblat normal, però estava molt obsessionada”, es nota per com parla dels personatges, com si fossin coneguts seus.

Cadenes sent amor per la cultura clàssica que ens ha arribat gràcies a la col·lecció Bernat Metge. “De vegades patim per la llengua, d’acord, però tenim l’enorme riquesa d’obres que encara ens interpel·len, com l’Odissea, amb traduccions de Carles Riba i de Joan F. Mira.”

Núria Cadenes acostuma a llegir en veu alta i s’ha impregnat de moltíssims referents, com ara els discursos de Ciceró. També ha llegit molts assajos i un parell de novel·les i es queixa que encara perduri la imatge de Tiberi com a organitzador d’orgies. “No tenia res a veure amb això, era un home auster. El que passa és que Suetoni [biògraf imperial] va escampar un rumor interessat sobre els abusos de Tiberi a Capri i dos mil anys després encara perdura.”

Hi ha tres dones amb papers importants a l’obra i a la història real: Lívia, Agripina i Júlia. I també amb aclariments necessaris. “Lívia no enverinava en sèrie!”, exclama.

Per desgràcia, aquells conflictes entre territoris i aquelles matances tenen el seu mirall en l’actualitat. “La literatura sempre ens parla de l’ara.”