Les mans de Sophie Auster

Les mans de Sophie Auster (Nova York, 1987), expressives, acompanyant la veu, destacaven, durant l’hora i un bis de regal que va durar el concert de diumenge al vespre a l’ Auditori de Girona , en el marc del festival Temporada Alta i en l’única actuació que la novaiorquesa ha realitzat a Catalunya, en una minigira que l’ha duta a Màlaga i a Palma, en què ha avançat cançons del seu nou disc, Milk for Ulcers.

Com si toqués una arpa inexistent, alliberés un ocell de la gàbia i l’incentivés a prendre el vol, cel enllà, mentre ella també s’enlairava tancant uns segons els ulls ullerosos i irresistibles heretats del pare, Paul Auster. De la mare, Siri Hustvedt, ha après la misogínia del món. Ho sabem pel que ha comentat en les entrevistes de promoció i en les quals no ha pogut obviar ni Trump ni les qüestions més personals –està embarassada de set mesos– i familiars –fa un any van fer públic que Paul Auster tenia càncer–. És el pes del cognom, el reclam, però no dels programadors musicals com ha volgut deixar clar qui és filla d’una de les parelles literàries nord-americanes amb més glamur: Vogue li va dedicar un article i fotos en blanc i negre del seu casament , el maig del 2020, amb el fotògraf Spencer Ostrander a l’apartament victorià de Brooklyn dels pares.

Sophie Auster tenia 16 anys quan va decidir que el seu camí seria l’escenari. El seu debut musical amb un EP i LP Dogs and Men (2015) la van ajudar a bastir una identitat musical prou personal fugint de ser una deessa de l’escena indie més, i segons la proposta que va presentar a la sala de Cambra de l’Auditori de Girona, marcadament melòdica, menys jazzística de la que es pressuposava, amb cançons relat que parlen de l’amor i desamor amb molta lluminositat, la que Sophie Auster traspua. Es va notar a la cançó Mary Jane’s, del seu disc Next Time (2019), perfecte per enamorar-se menjant un gelat a Coney Island. Va ser un concert acústic, acompanyada només per la pianista Marie Davy, i on les cançons en la veu d’Auster esdevenien llaminadures, delicioses, encara que ens parlés d’aquell actor de Broadway que li va trencar el cor i li va prometre una trobada a la primavera que no va arribar mai. Ella li va escriure Let it be spring. Podia haver optat per un concert de versions, de clàssics ben interpretats, de la chanson a Tom Waits o Bonnie Raitt, per exemple. I es va agrair no replicar l’homenatge i reivindicar el so i el relat propis. Així, amb la guitarra, i el silenci del piano, la cantautora va evocar el seu folk obscur i trist amb Rising Sun.