L’art prohibit ja té museu

El periodista i empresari Tatxo Benet (Lleida, 1957) va començar a somiar amb un museu d’obres d’art censurades fa uns quatre anys, només un després de fer l’adquisició germinal de la seva col·lecció: la galeria de retrats Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, que va durar unes hores a la fira Arco de Madrid. Eren els moments més tensos del conflicte entre Catalunya i Espanya i a Benet, independentista, li va quedar molt mal cos en veure que “ningú va fer res” quan aquesta peça es va evaporar de l’esdeveniment, que es va celebrar amb tota normalitat. Només un artista, el català Pere Llobera, va retirar les seves obres com a protesta. Benet, cofundador del grup audiovisual Mediapro, també n’hi va comprar una.

Al cap d’un parell de mesos ja es va proposar seriosament reunir un fons exclusivament de peces agredides, verbalment i/o físicament, a Espanya, a Catalunya i on fos del planeta. I tampoc va tardar gaire a sentir el desig de voler-lo ensenyar permanentment en un espai. Aquest espai és el Museu de l’Art Prohibit, que obrirà les portes al públic aquest dijous a la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació, el radiant edifici modernista de l’arquitecte Enric Sagnier, que recupera el seu ús cultural. Del 2008 al 2015 va ser seu de la Fundació Godia, i després el va ocupar la Fundació Mapfre, fins que es va traslladar a la seva torre de la Barceloneta. Continua sent propietat de Liliana Godia, la col·lecció de la qual no ha tornat a tenir un centre d’exhibició pública, i Benet li paga el lloguer des de fa tres anys.

A les parets de la Casa Garriga Nogués hi pengen ara un tipus d’obres d’art molt diferents. I, per estrany que soni, les seves estances burgeses casen bé amb el material artístic rebel amb el poder i els poderosos arreplegat per Benet. El secret: una excel·lent museografia i un discurs ben elaborat per la directora Rosa Rodrigo i pel director artístic Carles Guerra. Benet els va encomanar la missió de no convertir el museu en un “parc temàtic”, si més no morbós, i de dotar-lo del màxim de capes de coneixements. O, el que vindria a ser el mateix, d’erigir-lo en un “centre d’estudis de la censura”, remarca Guerra, exdirector de La Virreina i de la Fundació Antoni Tàpies, que també el defineix com “un museu ple de sentiments.” D’odis i d’amors cap a unes obres de tot menys neutrals.

“És un museu únic al món”, exclama Rodrigo, provinent del Museu Reina Sofía, on ha estat directora de desenvolupament estratègic de negoci comercial i públics. La col·lecció de Benet està formada per més de 200 obres, de les quals 42 han estat seleccionades per a la primera presentació, que es desplega en 2.000 metres quadrats. El recorregut es modificarà d’aquí a un any aproximadament. Però durant tot aquest temps passaran moltes coses; “no és un museu mut”, subratlla Rodrigo, que destaca la tasca que es vol fer per apropar els controvertits continguts al públic jove, que segurament coneix moltes de les obres proscrites per les sonades polèmiques que han generat en les xarxes socials, ni que sigui per banals mems. I aquesta és la gran paradoxa de l’art prohibit: que apartat dels seus llocs d’exhibició naturals, els museus, agafa una visibilitat enorme en altres canals de difusió més massiva.

Presos polítics a l’Espanya contemporània és absent d’aquesta primera presentació perquè Benet la va cedir per un temps llarg al Museu de Lleida en solidaritat amb els embats judicials, sempre en contra seu, del conflicte per l’art fronterer de Catalunya i Aragó. La censura, com el dimoni, adopta moltes formes que al Museu de l’Art Prohibit es manifesten sense –valgui la redundància– censures. Una visita completa supera les tres hores de durada, perquè de cada peça se n’expliquen totes les interferències que ha patit des que va sortir dels tallers dels seus creadors. Sovint, històries de terror. Paga la pena dedicar-hi temps ni que sigui per descobrir les dures paraules que l’avui càndid papa Francesc va dedicar quan era cardenal de Buenos Aires a un Crist crucificat en un avió de guerra nord-americà, de León Ferrari. Una icona. L’obra de Ferrari, volem dir.

De la peça més petita: una caixa de mistos amb el lema anarquista L’única església que il·lumina és la que crema, del col·lectiu argentí feminista Mujeres Públicas, que quan va estar exposada al Reina Sofía va activar una querella de la Fundación Española de Abogados Cristianos. A la més gran: una instal·lació de 30 catifes de pregària islàmica i de 30 parells de sabates d’agulla, de l’artista d’origen algerià Zoulikha Bouabdellah, que ella mateixa i l’Ajuntament francès de Clichy van suprimir d’una mostra per pressions de la comunitat musulmana. Autocensura i censura solen anar de bracet i mai queda clar qui va ser primer, si l’ou o la gallina.

De la peça més antiga: quinze exemplars de la primera edició dels Capritxos de Goya, una de les crítiques més ferotges que ha rebut l’espècie humana, que el mateix artista va treure del mercat per por de ser represaliat per la Santa Inquisició (de nou, els límits de l’autocensura i la censura, diluïts). A les més actuals, que són legió i que demostren que la llibertat artística està amenaçada dia sí i dia també: només agafant els últims deu anys, ens trobem amb el cotxe decorat amb símbols franquistes, de Núria Güell i Levi Orta, que l’Ajuntament de Figueres va vetar que participés en un festival; el quadre d’una Mare de Déu tocant-se el sexe, de Charo Corrales, que va ser atacat a ganivetades a Còrdova després d’una altra campanya de la reaccionària Fundación Española de Abogados Cristianos amb el suport del PP, Vox i Ciudadanos; o el rètol amb la paraula pederàstia construïda amb 242 hòsties consagrades robades a diferents esglésies, d’Abel Azcona, una aaaltra víctima del retrògrad clergat espanyol, que a aquest artista la hi té jurada i no s’aturarà fins a dur-lo a la presó.

Entremig d’aquest arc temporal que va del segle XVIII al XXI, joies d’un passat no tan llunyà com una pintura, qualificada de pornogràfica, de Gustav Klimt, que els nazis van cremar (Benet va comprar l’únic dibuix preparatori que es conserva, i de l’obra destruïda n’ha fet fer un bell holograma); i un retrat de Mao, d’Andy Warhol, que les autoritats xineses van desaprovar perquè els incomodava que el seu líder fos representat amb els llavis pintats.

La censura no distingeix els països dictatorials dels democràtics. A Bèlgica, Polònia i Alemanya no van deixar que s’exposés una escultura del cadàver nu i penjat de Saddam Hussein dins d’un tanc de formaldehid, de David Cerny. A Portugal el director d’un museu va haver de plegar per unes fotografies sadomasoquistes de Robert Mapplethorpe. Als Estats Units i a França una imatge d’un crucifix submergit en un recipient d’orina, d’Andres Serrano, ha encadenat agressions, amb martells i tot, durant quatre dècades. I a Catalunya, el Macba va entrar en una crisi sense precedents quan el seu director Bartomeu Marí va clausurar una exposició en què havia de lluir una escultura del rei Joan Carles I sodomitzat, d’Ines Doujak. La mostra es va acabar obrint però els comissaris van ser destituïts i ell, Marí, va dimitir.

I què es pot dir de les totpoderoses marques que no en tenen prou d’imposar la seva moda sinó també la seva ideologia? Aquí tenim Lacoste obligant a excloure d’un concurs que patrocinava un vídeo de Larissa Sansour per “massa propalestí.” Ecos en l’actualitat, sí. O Lego negant-se a vendre peces a Ai Weiwei per a un projecte seu de retrats de dissidents.

Tot allò que s’ha volgut suprimir ha trobat una llar segura (esperem!) al nou museu de Tatxo Benet (que, per cert, continua comprant: la censura no s’atura, ell tampoc). El preu de l’entrada, 12 euros.