Continua l’èxit de ‘La Guerra de les Bruixes’

Maite Carranza (Barcelona, 1958) ha estat docent, però és coneguda com a guionista de sèries de televisió i, encara més, com a autora de literatura, en especial infantil i juvenil, amb una seixantena de títols publicats i premis com ara el Nacional de Literatura Juvenil, dues vegades l’Edebé i el Cervantes Chico, entre altres.

Fa vint anys es va enlairar i va voltar tot el món dalt d’una escombra, la que li va proporcionar l’èxit de la trilogia La Guerra de les Bruixes, un fenomen editorial publicat en 27 països i adaptat a 30 llengües. En traduccions, partint d’un sol títol en català, només la superen La plaça del Diamant, de Rodoreda, i La pell freda, de Sánchez Piñol.

Abans de la reedició de la trilogia prevista per al març vinent, Carranza publica una preqüela, La lloba grisa. La història de Demèter (Edebé). L’obra narra la història de l’àvia de l’Anaïd, protagonista de la saga original que enfronta els clans de les bruixes Omar i les Odish i és l’inici d’una llegenda ancestral. “Com a antropòloga, vaig voler fer una tesina sobre la figura del Dimoni, perquè a la cultura popular catalana hi és molt present. Quan m’hi vaig posar em va caure al damunt el món de les bruixes perquè el Dimoni sempre estava relacionat amb la bruixeria. Em va fascinar i vaig llegir molts llibres sobre bruixeria. I allà va quedar. Anys després, quan ja havia escrit força literatura infantil i juvenil i era guionista, vaig concebre una història de fantasia com a projecte de guió, molt abans que es publiqués el primer de Harry Potter. Ho vaig proposar a alguna editorial i em van dir que era una estupidesa que no es llegiria ningú”, explica Carranza, reblant-ho amb una de les seves rialles espontànies.

Sempre ha estat molt lectora de ciència-ficció i de fantasy i confiava que arribaria el moment en què el mercat s’adonaria que són gèneres molt rendibles. I el moment, per a ella, va arribar fa 20 anys, quan Harry Potter ja era un gran èxit i Edebé va rebre la proposta de la trilogia de Carranza amb els braços oberts. I la van encertar perquè, per a sorpresa encara ara de la mateixa autora, ha estat un fenomen mundial.

“Estem molt acostumats a la fantasy nòrdica i saxona, que estan molt bé però que no beuen del nostre folklore, i vaig fer recerca de la tradició grecoromana per crear un llinatge de dones que, tot i viure al Pirineu, provenien de Grècia”, comenta.

La trilogia passa a Catalunya i molts altres llocs i en un temps actual. La lloba grisa, en canvi, està ambientada a Grècia, en un temps en què els clans de les bruixes Omar ja s’amaguen de les sanguinàries bruixes Odish. Demèter, la nena oracle d’Amorgos, ignora l’abast dels seus poders fins que la seva màgia atrau la mirada de l’Odish Ate. Malgrat l’Ate, les supersticions i el seu propi clan, la jove Demèter es nega a acatar el dictat del terror.

Maite Carranza no té problemes a admetre que la majoria dels seus lectors són noies, “perquè llegeixen més”, però la interpretació feminista que es pugui fer de l’obra la relativitza. “Els homes no són els dolents, simplement els ignoro en el context de les lluites de dos clans de bruixes. Les dolentes són dones i quan haig de fer una descripció dura, la faig...”

És una dona combativa en diversos àmbits, però no li agrada subratllar res. Per això l’amoïna un altre gènere. “Trobo molt perillosa la novel·la romàntica, perquè solen ser molt masclistes i sexistes, mantenen rols del segle XIX, i estan escrites per dones, són llegides per dones i compartides per noies joves... Són un perill.”

A Carranza no li agrada que li marquin el territori. “Entre el 1993 i el 2000 vaig deixar d’escriure literatura infantil i juvenil farta de les limitacions i la censura imposades per les editorials. Cosa que ara ha tornat a tota la societat, una correcció política horrible”, afirma.

La productora Artémis va comprar els drets de la trilogia per rodar una sèrie que encara no s’ha posat en marxa, en espera de la reedició. “Sí que estan treballant en l’adaptació de la meva novel·la La pel·lícula de la vida, i ja fa set anys!, perquè és una animació amb el sistema stop-motion”, conclou.