Obrint Pas: "Hem aconseguit trencar els prejudicis"

Benvingut al paradís, d’Obrint Pas, és, segons els lectors de l’AVUI.CAT, el millor disc del 2007. També és la confirmació que la banda valenciana té un públic ampli i que ja són populars. Parlem amb Xavi Sarrià, el seu cantant, d’aquest 2007 tan bo i important per a la música popular d’aquest país.

‘Benvingut al paradís’, millor disc de l’any...
Ens ha sorprès perquè aquest any hi ha molts bons discos en català. Potser és un dels millors anys: hi ha molta diversitat, molta varietat... Valorem molt que hagi estat per votació popular, que hagi estat la gent la que ha valorat el disc. Gairebé sempre ens ha passat així: sempre hem tingut millor valoració de la gent que de la crítica.

Com ho porteu, això de ser un grup popular?
Amb molt d’orgull. L’any que ve farà 15 anys que vam nàixer. Hem crescut amb el grup i això crec que al final es nota. Amb tant de temps recorrent els Països Catalans hem conegut molta gent, molts llocs on mai no hauríem anat. I això et fa estar més en contacte amb la gent.

¿Aquest 2007 és el millor any de la música feta en català des que vau néixer?
És difícil fer una afirmació tan valenta. Crec, però, que està culminant un procés de canvi en la música en català, que va començar a canviar ara fa deu o dotze anys. Crec que ha madurat molt. I ha sabut renovar-se i transformar-se, i trencar els prejudicis, els tòpics, que la música en català ha de ser d’un estil, o que ha de ser per a un públic determinat. S’està demostrant que es pot cantar en català i no quedar-se en el racó de la música folklòrica, que la música en català no ha de ser només per a diaris en català...

I ho continua sent, almenys a Barcelona...
Sí, però s’està començant a entreveure una mica aquest canvi. També al País Valencià s’està vivint un gran moment musical: s’han obert noves vies, com el hip-hop, en la música més mestissa, la tradicional amb ritmes moderns. S’està enriquint tot.

Darrerament volteu molt. ¿Podeu dir que ja sou un fenomen que depassa la frontera lingüística?
Fa uns anys vam fer una aposta molt forta per viatjar, per fer créixer el grup per noves cultures, nous països. I això ha produït que des de fa cinc o sis anys toquem molt per Europa, sobretot a Alemanya i Suïssa. Tenim una discogràfica a Alemanya, i una agència, que es mou per tot Europa. A l’Estat espanyol també tenim una gent que es mou per Euskadi, una altra que es mou per Galícia. De fet vam començar abans a Europa que a l’Estat espanyol i del que flipem ara és que l’any que ve estarem als festivals més grans de l’Estat: el Viñarock, l’Extremúsica d’Extremadura, el Derrame Rock d’Astúries...

Però no al gran festival valencià, el de Benicàssim...
No hi hem estat mai. Potser és perquè és un festival molt diferent. Tampoc no és el nostre estil.

Quin consell donaries als grups que comencen a l’hora de moure’s fora del país?
És una qüestió d’anar bastint contactes, d’anar obrint les teves xicotetes ambaixades. L’important és creure-t’ho i fer-ho. Dir: tenim aquests diners estalviats i tirarem endavant això i que siga el que siga. Potser no et ve a veure ningú, potser et vénen a veure 1.000 persones. No se sap mai. Nosaltres vam fer aquesta aposta i ens ha anat bé. Tenim molt interioritzat que la música en català no pot sortir, que no podem fer res fora, coses d’una ment colonitzada. Nosaltres mateixos vam veure que teníem aquests prejudicis i que la gent ni se n’adona que cantem en català. De vegades sí que pregunten, però l’important és la música, la força, el missatge. La llengua és un complement de l’energia que desprens.

Què és el que funciona millor de la música del país?
D’una banda funciona molt el pop-rock català, perquè té una base social forta i que està bé mantenir. És una música per a tots els públics. Després hi ha una música que està agafant força, que és la mescla entre la música d’arrel i la moderna. Tots aquests grups que han sorgit al voltant de Carles Belda [Pomada]. Nosaltres mateixos vam començar fa 15 anys amb la dolçaina, fusionant tota l’escena de l’ska. Ara també estan naixent grups més independents, de pop-rock, més d’autor. I hi ha una nova fornada de cantautors. I estils més actuals, més d’adolescents, com és el hardcore, el pop més punk, que és el futur. Hem d’apostar per això.