Entre la musa i la ruïna

Molts el consideraven, segons assegura Antón Álvarez Alfaro, d’àlies C. Tangana, en el film Esta ambición desmedida, que avui arriba a les pantalles i ahir va inaugurar el Festival In-Edit, un “ni-ni” i un “mindundi”. El també anomenat Pucho, però, va seguir la seva musa i, el febrer del 2021, va publicar El Madrileño, un disc que anava moltíssim més enllà del rap que havia fet fins aleshores i que, pel que fa al seu concepte i posterior posada en escena, va fer allò que se’n diu història. “Soc un puto artista com la copa del pi”, es reivindicava C. Tangana a Cuba, on a principis del 2020 va començar a conceptualitzar l’aiguabarreig de flamenc, son, rumba i músiques urbanes en què es convertiria El Madrileño.

Tot i considerar-se, com insisteix durant el film, “un creador i no pas un intèrpret”, Tangana va muntar un bon sarau per a la gira de presentació del disc, Sin cantar ni afinar, en què es va fer acompanyar per trenta-cinc músics (entre els quals Niño de Elche i la cantant i trombonista maresmenca Rita Payés) i un desplegament audiovisual més aviat propi del cinema. “Si haguéssim fet aquesta gira sent només cinc persones ara seríem milionaris”, es resigna a reconèixer un dels col·laboradors de C. Tangana, que, malgrat les elevadíssimes despeses de producció del projecte, amb el qual va flirtejar amb la ruïna més absoluta (la seva i la del seu entorn), va aferrar-se a la idea de deixar per a la posteritat “alguna cosa on agafar-me quan tingui quaranta anys”.

Aquest turbulent període, marcat per la clarividència creativa però també les inseguretats i, com es reconeix en el títol, les ambicions desmesurades, centren el film, que, pels debats universals que proposa entorn del món de la música, i com defensaven ahir els seus tres directors en una roda de premsa a Barcelona, podria interessar “més enllà dels fans de Tangana”. “Mai m’hauria mostrat així, jo...”, reconeixia ahir el músic, a qui en el film veiem des d’acompanyar un amic de tota la vida a buscar xoriços a casa del seu pare, fins a discutir-se en tenses reunions de feina. “És un nivell de sobreexposició amb el qual no acostumo a treballar, m’han tret les parts més cabrones.”

Ahir, C. Tangana, aparentment més centrat en l’actualitat –com ja apunta la seva mare en una de les escenes finals del documental– en el cinema que en la música, lamentava la “negativitat” amb què va tractar sovint el seu equip, però es mostrava orgullós, malgrat tots els precipicis pels quals va caminar, d’haver posat totes les seves energies en “la passió i la intuïció”. “Em sento inspirat, content. Tothom em pregunta què faré i sé que m’hauré de decidir, però crec que faré moltes altres coses”, va concloure.