L’art com a fugida de l’homofòbia familiar

Édouard Louis, de només 30 anys (dilluns en fa 31 si fem cas a Wikipedia), interpreta avui i demà la seva carta irada en contra del sistema en forma de teatre. El director Thomas Ostermeier va convèncer l’escriptor d’un dels textos de més contundència (en què revela com es va escapar de l’escola i de la família, que l’insultaven pel fet de ser gai) perquè doni cos i veu a les seves pròpies paraules. Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare) es representa a El Canal i és una de les estrenes internacionals més esperades, juntament amb el debut de Complicité al festival de tardor de Catalunya (del 2 al 4 de novembre al Municipal de Girona).

Louis es va fer escriptor perquè estava empipat amb la societat. Va ser una reacció a sentir-se incomprès. Una reacció similar a les coreografies que es feia per a ell mateix a l’habitació de casa. Havia d’expulsar la ràbia d’alguna manera. El pare el criticava com els companys de classe pel fet de ser gai. Per això es va produir una separació forçosa que, molts anys més tard, va recuperar. El que l’havia menystingut per la seva sexualitat, ara molt maltractat per una feina dura, li preguntava si estava enamorat. Louis recupera el pare i el redimeix, en certa manera. De la ràbia arriba a la tendresa. Entén que la història política de França té repercussions directes en la història íntima de les famílies obreres. I, des d’aquí, ataca de nou contra un sistema capitalista que manté privilegis d’una minoria amb una insuficient revisió de valors i que estigmatitza la diferència.

Que el text és tot un reclam ho demostra que rondin diverses produccions internacionals. Daria Deflorian i Antonio Tagliarini n’han fet una versió en italià i Ivo van Hove havia de representar la versió neerlandesa al Festival Grec, aquest estiu. Van Hove és al capdavant de la companyia Internationaal Theater Amsterdam (que és la unió de Toneelgroep Amsterdam i Stadsschouwburg Amsterdam) i és una firma de referència a Barcelona des de la monumental Tragèdies romanes (2013). En aquest cas Who killed my father l’havia d’interpretar Hans Kesting en neerlandès sobretitulat en català, però ho va impedir una lesió. Al final, a Barcelona es va projectar gratuïtament la versió original íntegra i es va entrevistar el director i l’escenògraf d’aquella producció.

Louis va conversar ahir al matí amb la premsa a Barcelona, abans de desplaçar-se a Girona. Segons recull l’agència ACN, es tracta d’un muntatge “estimulant” que es va fer en tan sols una setmana i que busca posar l’accent en un vessant més “polític i compromès”. D’altra banda, admet que la seva relació amb el teatre és “molt forta”, ja que li ha permès alliberar-se “del passat i la infància”Aquesta producció és la primera vegada que s’ha posat davant d’un públic.

El Temporada Alta manté altres propostes per a aquests propers dies. Avui mateix (20 h) es programa una drama tendre i que delata soledats, Cost de vida, al Teatre de Salt (dirigit per Pau Carrió), i Tantakka Teatroa proposa una valenta mirada sobre les vivències afectivosexuals d’una persona amb paràlisi cerebral: Sexpiertos (Teatre de Salt, 31 d’octubre, 20 h).