CULTURA
Mor el cassanenc Enric Rigau, un dels grans contrabaixistes de la música catalana
Tenia 75 anys i durant 45 anys va tocar en l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Enric Rigau i Prats, (Cassà de la Selva, 1948), reconegut músic i compositor gironí, va morir diumenge als 75 anys després d’una llarga trajectòria que el va convertir no només en un sardanista de prestigi sinó en un dels contrabaixista de música clàssica de més talent del país.
El músic va començar a estudiar piano al seu poble de Cassà tocant el piano amb Pere Mercader i Terrades, un parent de la família. Es va decantar pel contrabaix, instrument del qual va ser deixeble d’un altre músic històric de Cassà, Fèlix Horcajo. Posteriorment va ampliar els estudis al conservatori del Liceu de Barcelona completant la carrera amb aquest instrument amb el mestre Ferran Sala i Mas. També es va titular en la carrera de piano. A radio Cassà va fer el programa “Ara va de clàssics” després de jubilar-se.
Rigau va començar la seva trajectòria com a sardanista amb només 15 anys amb la cobla orquestra Catalunya de Bordils. Durant un any també va tocar amb la Principal de Llagostera. El 1967 va guanyar les oposicions per ser membre de la prestigiosa Orquestra Simfònica d de Barcelona i Nacional de Catalunya. Va mantenir-se en el grup durant més de 45 anys, fins la seva jubilació.
Va compaginar la feina amb actuacions esporàdiques a l’Orquestra del Liceu i amb l’ensenyament musical. Va donar classes de contrabaix al conservatori Isaac Albèniz de Girona i també durant divuit anys al de Badalona. Va dirigir l’Escola de Cobla de Calella i va donara classes a Blanes i Reus. També va ser membre del grup Calidae, on va fer les funcions de director i arranjador.
Rigau va tenir sempre una destacada participació a la Nit dels Músics Cassanencs, festa en la qual hi va estrenara dues de les seves sardanes: “La flama del 2000” (2000), amb motiu del pubillatge de Cassà i “Sardanistes del Firal” (2015). Amb tot, va composar-ne d’altres, com ara la que va dedicar a Manresa: “Manresa, vint anys d’aplec (2002).
En una entrevista que va fer per al Museu de la Mediterrània el 2016 en un espai dedicat als músics, Rigau va recordar els seus inicis: “El meu pare volia que fos flaquer, però jo ho odiava i vaig continuar estudiant música. Al principi no m’agradava el contrabaix; jo volia tocar la trompeta, però va venir a casa l’Horcajo, que ens ajudava amb unes obres, i em van convèncer que ho provés. Com que era molt petit recordo que necessitava dos taulons per poder-lo tocar.”
El músic també va fer memòria del salt que va fer a Barcelona: “En aquella època anar-hi era com arribar a Amèrica. Al Liceu se’m va obrir un món completament diferent, el de la música clàssica, perquè el que havia estudiat a Cassà eren sobretot s sardanes. Quan vaig escoltar l’orquestra assajar vaig adonar-me que realment volia ser músic, però d’aquella música, la clàssica. El meu pare no ho va entendre mai. Deia que els músics bons tocaven a la Principal de la Bisbal, els Montgrins i en aquests grups, però no a Barcelona. A la llarga me’n vaig sortir.”
El seu fill, Enric Rigau i Baulida, va estduiar a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía de Madrid, i és catedràtic de contrabaix a l’Orquestra Simfònica d’Extremadura.