Mirador
Marc Chagall, un món ombrívol il·luminat de color
El Palau Martorell exposa 180 obres de l’artista rus, el prototip de jueu errant
“Quan mori Matisse, Chagall serà l’únic pintor que quedarà viu que de veritat entén el que és el color”, pensava Picasso de l’artista rus, i això que no van arribar a tenir mai gaire bona relació (diferents caràcters, diferents maneres de pintar, mateixa ambició per ser el número u, per tant, rivals), per no dir que en alguns moments va ser dolenta i tot. Però és que a Marc Chagall (1887-1985) ningú, ni el pitjor dels seus enemics, li podria negar la seva condició de mestre del color, a través del qual va construir un món molt personal, inclassificable dins dels ismes del segle XX, “en què mai saps on és el límit d’allò real i allò fictici”, remarca la historiadora de l’art Lola Durán, comissària de l’exposició Chagall. El color dels somnis (fins a mitjans de març), la nova proposta del Palau Martorell, a punt de celebrar el seu primer aniversari com a espai entregat als grans noms de l’art per tenir assegurats els èxits de taquilla (els dos precedents: 40.000 visitants a Joaquín Sorolla i 30.000 a Adolphe Mucha).
Els responsables de la programació d’aquest equipament cultural del carrer Ample, vigilat de prop per la basílica de la Mercè, han fet venir ara a Barcelona una mostra que tot just s’acaba de veure a Rio de Janeiro i que abans va fer gira per Itàlia i Corea del Sud. La mostra aplega 180 chagalls de pràcticament totes les èpoques, una trentena mai vistos a l’Estat espanyol. La gran majoria són gravats, inclosos els que pertanyen a dues de les seves sèries més prolífiques i famoses: les Faules de La Fontaine, que va il·lustrar a finals dels anys vint per encàrrec del marxant d’art i editor Ambroise Vollard, i la seva interpretació de la Bíblia arran d’un viatge que va fer a Terra Santa, el 1931, qualificat per ell mateix de revelador. “La Bíblia és la major font de poesia de tots els temps”, digué.
El recorregut expositiu s’inicia uns anys abans, a mitjan dels vint, quan Chagall es va instal·lar definitivament a París, desencantat amb les tendències artístiques predominants al seu país després de la Revolució Russa, amb la qual ell tot d’una va combregar. Havia viatjat per primer cop a la Ciutat de la Llum el 1911, fugint del seu Vítebsk natal (a l’actual Bielorússia), on va créixer en el si d’una família molt pobra però unida i feliç. Jueu, va quedar marcat pels pogroms de la Rússia tsarista, que van ser l’avantsala del règim de terror de Hitler. “Va marxar de Vítebsk però sempre va dur el seu poble amb ell, les seves gents, les seves tradicions, la vida rural... Tot un món que estava a punt de desaparèixer va forjar el caràcter nostàlgic de la seva obra”, sosté Durán.
Chagall és el prototip de jueu errant. També quan l’estiu del 1934 arriba a Tossa de Mar i deixa per a la posteritat un dels cèlebres eslògans d’aquesta localitat de la Costa Brava: el paradís blau. L’exili més dolorós, als Estats Units, per resguardar-se del ferotge antisemitisme que va aniquilar els jueus europeus durant la Segona Guerra Mundial, i un cop personal molt dur que l’enfonsà en una depressió, la mort de la seva primera dona, Bela, el 1944, li confirmaran allò que ja va escriure en les seves memòries, publicades quan només tenia 35 anys, que “l’art és un estat de l’ànima”.
La seva, d’ànima, melancòlica i presonera dels records d’infantesa, de l’amor per Bela (després va refer la seva vida amb una altra dona) i de la necessitat de tirar endavant a la recerca de llums que el rescatessin del seu món ombrívol. Chagall en rus significa “camina”, tot i que ell, en les obres, fa volar les seves criatures, animals, flors, objectes i persones, tot sempre en suspensió, una metàfora de la seva pròpia vida.
“Quan Chagall pinta no se sap si està dormint o somiant. En algun lloc dins del seu cap hi deu tenir un àngel”, reblà Picasso.