Picasso, ‘musa’ dels seus amics catalans

Picasso pràcticament mai es va autoretratar tal com era. El 1945, a punt de complir els 65 anys, es va mostrar en una litografia amb l’aspecte que tenia als tretze anys, l’edat amb què va arribar a Barcelona. Enyorava els anys de joventut, la ciutat que va despertar el seu instint artístic i els amics que hi va fer i que el van marcar per a tota la vida. Molts d’ells eren artistes que sí que el van retratar fidelment, si més no com el veien físicament o com interpretaven la seva complexa psicologia. Picasso, cèlebre pels retrats distorsionats que va fer de si mateix i de les seves dones, va ser model de molts creadors catalans que el van estimar i admirar, i alguns també detestar i envejar.

El Picasso pintat, esculpit, fotografiat, caricaturitzat i homenatjat pels altres tenia pendent una exposició que ha entomat la Fundació Palau de Caldes dins del programa oficial de la commemoració del 50è aniversari de la mort del creador més important del segle XX. Picasso a la retina. Retrats d’artistes catalans (fins al 18 de febrer) és una mostra de Picasso sense gairebé picassos, però en què la imatge de l’artista és omnipresent a totes les parets i el visitant no pot esquivar els seus ulls penetrants. Del vailet de tretze anys al vellet nonagenari, de Pablo Ruiz a Picasso, però sempre la mateixa mirada misteriosa i gairebé intimidatòria.

Abans de marxar definitivament a París, el 1904, Picasso va deixar guardades a casa dels pares a Barcelona les obres, més d’un miler, de la seva embrionària carrera. Però no totes havien sorgit dels seus pinzells. Entre d’altres, també havia conservat tres retrats que li havien fet. El més recent, de dos anys abans, una caricatura de Lluís Bagaria. Els altres dos els havien creat companys de classe a la Llotja quan ell feia poc que s’havia establert a Barcelona, el 1895: l’un era un dibuix que Manuel Pallarès va fer al revers d’un estudi acadèmic del mateix Picasso, i que el mostra en un moment introspectiu; i l’altre, una pintura molt realista d’aquell pintor gairebé infant, signada per Ramon Riu Dòria. Aquestes tres obres van formar part de la gran donació que el geni malagueny va fer el 1970 al seu museu barceloní, i que ara s’han desplaçat al centre fundat per Josep Palau i Fabre juntament amb molt més material preservat en diverses col·leccions públiques i privades, amb el MNAC com a principal prestador.

Pell fina, orellut i esprimatxat

La galeria de retrats de Picasso és un puzle de peces disseminades arreu que mai s’havien reunit. A les primeres sales de l’exposició, es revela aquest marrec pràcticament irreconeixible, sobretot per al gran públic, que l’associa a l’home crepuscular calb del front a la coroneta, cabells blancs, faccions dures i cos cepat. El Picasso abans de Picasso, de pell fina com el cotó, orellut i esprimatxat que va representar Ramon Riu Dòria, és gairebé un calc de l’autoretrat que Picasso es va fer el 1945 com l’adolescent que encara ho tenia tot per fer.

Barcelona va ser el principi de tot. Hi arriba que no és ningú, però pocs anys després les vaques sagrades de l’art català ja es van fixar en ell. I ell, en elles, per absorbir els seus sabers. “Les persones que tenia al costat van ser les primeres a detectar que era un personatge que despuntava”, sosté Sebastià Sánchez Sauleda, cocomissari de l’exposició juntament amb Eduard Vallès. Com Ramon Casas, que en el primer viatge que Picasso va fer a París, el 1900, el va retratar amb un posat de milhomes davant d’empetitits monuments de la Ciutat de la Llum tan característics com el Sacré-Coeur i les aspes del Moulin de la Galette. “Casas s’adona que aquell noi es volia menjar el món”, rebla el comissari.

Un altre pes pesant del modernisme català, Sebastià Junyent, el va immortalitzar en una de les peces estrella de l’exposició de la Fundació Palau: és un quadre en què Picasso apareix davant de l’obra mestra de l’època blava, La vida, pintada a Barcelona. Procedent d’una col·lecció particular de França, no s’havia vist a Catalunya des del 1981, durant la celebració barcelonina de l’Any Picasso, la del centenari del seu naixement.

“Moltes d’aquestes obres catalanes, siguin més o menys coneguts els seus autors, són de referència internacional en l’estudi del Picasso jove, del Picasso format a Barcelona. Són obres d’art i documents alhora. Els seus amics artistes el van observar, analitzar i escrutar per gestar aquests retrats del primer Picasso llavors del tot desconegut”, exclama Vallès, conservador del MNAC. Sovint van ser jocs de doble direcció que la mostra també ha tingut cura de recollir. A Joaquim Mir, Picasso el va esbossar anomenant-lo El del sol, rendit davant el seu domini de la llum. A Manuel Pallarès, li va retornar la pilota amb una visió seva de perfil, a la qual 40 anys després hi va afegir una dedicatòria en què celebrava que fes més d’un segle que eren amics.

Un reportatge a l’hotel Ritz

Aquest escrit d’exageració afectuosa està datat el 1933, l’any d’una de les darreres estades de Picasso a Barcelona. Hi va viatjar amb la seva dona, Olga, i el seu fill Paulo, i es van allotjar a l’hotel Ritz, on el fotoperiodista Josep Maria Sagarra va firmar un reportatge, magnífic però poc difós. En les imatges, Picasso obre els ulls com si fos un psicòpata i apareix al costat d’un dels seus principals confidents, Manolo Hugué, que l’havia anat a veure. La mort de l’escultor, el 1945, va afectar profundament Picasso, i li va dedicar un retrat evocatiu, recordant-lo de jove, tal com havia fet ell mateix en el seu autoretrat, i il·luminat per la bandera catalana.

Però l’artista que menys es va cansar de representar-lo va ser Ricard Opisso. En temps present a la Barcelona del tombant de segle, amb barret i bastó i al costat dels col·legues de colla (el mateix Junyent, el seu primer mecenes, i Isidre Nonell, que Picasso considerava el millor de tots). Molts anys després, Opisso va insistir en escenes en què la ficció interferia en els records, com quan va fer un retrat coral de totes les bales perdudes que es trobaven a Els Quatre Gats, assegudes a la mateixa taula. “A Els Quatre Gats hi havia la taula dels sèniors i la taula dels júniors. Picasso no s’asseia a la mateixa taula de Casas i Rusiñol, estaven en estatus diferents”, anota Vallès.

Instal·lat a París i sent un valor a l’alça, Picasso va mantenir el contacte amb la colònia d’artistes catalans. D’una visita a l’estudi de Ricard Canals als anys vint, n’ha quedat una bonica fotografia que va disparar Picasso. El protagonista és Canals, però el malagueny surt reflectit en el mirall amb la càmera. El pintor català també va utilitzar com a model el nou rei Mides de l’art mundial, però malauradament aquesta tela no està localitzada. Tampoc se’n sap res, i aquests sí que es donen per desapareguts del tot, dels busts que es van esculpir mútuament Picasso i Apel·les Fenosa. Tots dos van compartir, a més, una aventura creativa: una estatueta de Dora Maar, quan era parella del malagueny.

En l’imaginari popular, una de les imatges més icòniques del geni respon als trets esculpits per un altre dels assidus d’Els Quatre Gats, Pablo Gargallo, amb clenxa a un cantó i grenya de cabells sobre l’ull. Un d’aquests picassos gargallians, de somriure trapella, saluda els ciutadans que passen per davant de la façana del cinema Bosque, l’antic teatre per al qual l’escultor aragonès va complir l’encàrrec que va rebre el 1907: quatre baixos relleus dels rostres d’Isidre Nonell, Ramon Reventós, ell mateix i Picasso. Sis anys després, Gargallo va realitzar amb el mateix estil el famós bust en pedra i, més tard, en terracota i bronze.

Però no totes les visions externes de Picasso respiren tant respecte per la seva figura. Feliu Elias, Apa, i Josep Costa Ferrer, Picarol, hi van posar bones dosis satíriques que proven que no tothom va entendre el camí avantguardista que va agafar Picasso quan va volar lluny de Barcelona. De Picarol s’exposa una peça inèdita en què un burgès fa cara de desconcert davant d’un quadre del pintor que es va inventar el cubisme. Pere Jou, a petició de Miquel Utrillo, el va esculpir en un capitell de la façana del Palau Maricel de Sitges amb els peus dins d’una galleda. I Salvador Dalí també va ser prou irònic en un retrat que li va fer el 1947 amb pits flàccids, banyes de moltó i llengua en forma de llarguíssima cullera.

Dalí estava obsedit a desbancar Picasso, però l’andalús mai el va veure amb bons ulls per la seva afinitat amb el règim franquista. En la postguerra, la nova generació d’artistes d’avantguarda el va encimbellar com un dels seus principals referents de llibertat, artística i humana. El llegat de retrats que li van dedicar és tan ingent que els comissaris no han tingut més remei que fer-ne una petita selecció. En nom de tants altres, hi són Josep Guinovart, Antoni Clavé, Leopoldo Pomés... i Antoni Tàpies, autor del seu monument públic al passeig Picasso, recentment restaurat.

Amb el fotògraf Joan Fontcuberta, l’únic artista viu de l’exposició, artífex d’uns retrats picassians manipulats que casen bé amb els seus autoretrats camuflats, s’arriba al final del recorregut, si bé qui l’acomiada del tot és Josep Palau i Fabre. L’autor de l’assaig Picasso i els seus amics catalans va tenir el privilegi de poder-lo fotografiar relaxat, natural, a la seva casa de Mougins, als anys seixanta. “Picasso mai acceptava entrevistes i la majoria de fotos que tenim d’ell són de fotògrafs amb els quals prèviament havia establert una relació personal o fins i tot d’amistat. Sense ser artista, Palau va generar una sèrie de fotografies de Picasso en la intimitat. Al capdavall, l’exposició no podia acabar amb ningú altre que no fos ell”, conclou Vallès.