Un film que mereix agradar

En l’escena que enceta Past Lives, sense que sapiguem qui ho fa i convidant-nos així a identificar-nos amb la seva posició voyeur, s’especula en una conversa sobre la relació de dos homes i una dona asseguts a la barra d’un bar. Com pot suposar-se, es retornarà al moment inaugural quan ja hem conegut els tres personatges, però sense que tot hi quedi explicat i aclarit perquè aquesta és una pel·lícula que juga fort amb les el·lipsis (per tant, amb la significació del que no s’hi mostra) i, subtilment, en allò que podríem dir-ne el misteri dels sentiments i la imaginació amorosos.

Celine Song, fins ara reconeguda com a dramaturga, dona motius per pensar que hi ha una inspiració autobiogràfica en la protagonista de la seva primera pel·lícula: com ella, Nora (encisadora Greta Lee) és una sud-coreana que va emigrar als 12 anys amb els seus pares al Canadà i, convertida en escriptora, resideix fa temps a Nova York. Quan Nora marxa, ho fa amb la recança de deixar de veure el seu amic Hae Sung. Dotze anys després, el món internauta propicia que es retrobin virtualment amb una intensitat que fa que hagin d’abandonar-ho perquè interfereix massa en les seves respectives vides distants. Dotze anys més tard, durant unes vacances de Hae Sung a Nova York, passen uns dies junts. No explicaré què passa, però diré que la pel·lícula té el ganxo de parlar de les vides no viscudes i dels amors impossibles. Hi ha pel·lícules (i altra mena d’obres) que poden fer pensar que estan fetes per agradar i calculades perquè així sigui. Tanmateix, a banda que no sempre s’aconsegueix el propòsit, n’hi ha que mereixen agradar. I Past Lives n’és una.