La llavor de la llibertat
Enric Auquer protagonitza ‘El mestre que va prometre el mar’, la història real d’un professor català afusellat en un poble de Burgos
“ Un mestre va prometre als alumnes el mar en una època en què els mestres pegaven. És com una metàfora del que va ser la República.” El fotògraf Sergi Bernal resumeix així una història a la qual ha dedicat un llibre, un documental i anys de recerca: la d’Antoni Benaiges, un mestre d’esquerra de Mont-roig del Camp que el 1935 va anar a Bañuelos de Buerba (província de Burgos) a ensenyar els nens amb el mètode pedagògic Freinet, basat en l’ús d’una petita impremta.
Aquesta història extraordinària, d’inevitable final tràgic, ha donat lloc a diversos llibres, entre els quals hi ha la novel·la El mestre que va prometre el mar, de Francesc Escribano (Blume), adaptada al cinema en un guió d'Albert Val. Patrícia Font ha dirigit la pel·lícula, que s’estrena avui als cinemes. La versió original és majoritàriament en castellà, com va succeir en realitat. En la part actual hi ha alguns diàlegs en català.
Enric Auquer (Rupià, Baix Empordà, 1988) hi interpreta el mestre en una trama que representa la de moltes persones enterrades encara en fosses i les seves famílies. Ho comenta l’actor en una entrevista a El Punt Avui: “A través del mestre hi ha la voluntat de fer memòria i reparar aquest oblit, i representa totes les persones que falten per reparar, totes aquestes històries que estan sota terra. Cada història és màgica, cada persona és important, i la del mestre és una paràbola perfecta.”
Enric Auquer interpreta el mestre els anys 1935 i 1936, quan va ensenyar a de Bañuelos de Buerba. Laia Costa encarna la neta d’un dels seus alumnes, que l’any 2009 viatja fins a la fossa comuna de La Pedraja (Burgos), on van trobar 104 cossos. Es creu que hi pot haver les restes del seu besavi, també represaliat. La història de Laia Costa és ficció, però es basa en persones reals.
Els alumnes reals, que ja són tots morts, en guardaven un record entranyable. La promesa de veure el mar era de debò: cap dels nens l’havia vist i se’ls volia emportar l’estiu del 1936 al seu poble perquè el poguessin veure. No hi va ser a temps. Una fundació cuida i promou el llegat d’Antoni Benaiges a Bañuelos de Buerba. “És el fruit del seu compromís –comenta Enric Auquer–. Va fer aquest viatge d’aventura cap a aquesta escola únicament perquè creia en la docència com una eina transformadora. La llavor de l’educació era per a ell el punt inicial cap a la utopia d’un món millor. Si actues amb honestedat i veritat, quan es recupera la memòria la gent queda colpida per la teva història. En aquest petit poble han creat una fundació per recuperar el seu llegat. Em demanaven que sisplau expliquéssim bé la història, tenien molt interès que es conegui.”
Militant d’esquerres
Auquer defineix Benaiges com “un republicà i militant d’esquerres”. “Sabia bé on anava. Es passejava pel poble amb una camisa vermella, escrivia articles esquerranosos, se significava políticament...” Creu que parlar d’aquestes històries és fer justícia: “Hi ha a qui no li agrada que es remogui el passat i n’hi ha que de sobte queden colpits per una història i decideixen tirar-la endavant. Per mi és una qüestió de justícia i de responsabilitat col·lectiva. Mentre hi hagi oblits, hi ha el dret i la necessitat de fer pel·lícules sobre el nostre passat, la nostra guerra i els assassinats que van cometre els guanyadors.”Enric Auquer interpreta Benaiges amb un fort accent català. Va ser una decisió ben meditada: “Va ser una aposta que vam decidir amb la Patrícia Font i amb l’equip. Tenia ganes de fer-ho per diferents motius. Primer, perquè m’interessava que fos visible tota l’estona la catalanitat del personatge. El compromís de tot això que va fer va ser el compromís d’un català, no d’un basc, posem per cas. Després, m’agrada molt jugar amb els accents. Trobo que són un reflex de la identitat més pura. I finalment, vaig agafar com a referents Josep Pla i Salvador Espriu i vaig veure que encara havia d’anar més lluny, havia de fer un accent català més marcat. Vaig començar a jugar. A mi m’agrada arriscar i jugar als límits i ho vaig fer.” D’altra banda, l’accent també li servia “per recordar que el personatge no estava a casa seva, els altres no parlaven com ell; era algú molt especial en aquell indret”.Treballar amb nens actors al rodatge té un paral·lelisme evident amb el mestre i els alumnes que interpretaven. “Ha estat igual que la feina d’un mestre, he intentat crear una relació amb tots els nens bonica, sana i que transcendeixi la pantalla –comenta–. Si hagués estat un dèspota amb ells, no hauríem transmès el que volíem. A moments va ser difícil i a moments molt bonic, però en tinc molt bon record. El meu repte va ser llegir molt i entendre com ho feia un mestre Freinetista per acompanyar els infants.” El mètode pedagògic Freinet pretenia fer de la impremta una eina nova que transformés la relació entre educador i alumne.
