“No vagis dòcilment fins a la teva nit”

El gal·lès Dylan Thomas (Swansea, 1914), l’exemple màxim de poeta maleït, va morir tal dia com avui fa 70 anys en el llegendari Chelsea Hotel de Nova York per un coma etílic. Tot just dos dies abans havia reconegut haver-se begut “divuit whiskies seguits”. “Crec que és el meu rècord”, hi va afegir. No tenia ni 40 anys però els seus excessos no van impedir que deixés una obra sublim. Els crítics i amants de la seva poesia han coincidit amb el temps en les seves conclusions. Va ser un home complex, víctima de les addiccions, però també una veu que sorgia de la terra i s’elevava pel cel fins a aconseguir versos únics.

“No vagis dòcilment fins a la teva nit / Els vells anys cremarien dements a trenc de jorn / Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum.” Són els moments àlgids del seu poema més conegut, recitats per Michael Caine amb una força descomunal en el film Interstellar de Christopher Nolan. Els que escoltaven en directe Thomas dir les seves pròpies paraules quedaven commoguts per una veu portentosa i per l’aura màgica que desprenia. En l’arxiu de la BBC encara es poden sentir algunes de les seves intervencions.

La seva precocitat ja va deixar impressionats els mestres i tutors a l’escola. Recitava Ricard II a només vuit anys i als vint ja havia publicat Eighteen poems. De jove es va guanyar la vida fent de periodista radiofònic i de guionista a la BBC, però l’amor per William Blake, per les tradicions i els ritus ancestrals de la seva terra i per les imatges que recreava al seu cervell el van portar de forma inexorable cap a la literatura i cap a la llegenda.

No era l’únic poeta contracultural que s’inspirava de nit amb l’alcohol com a força creativa. “La poesia ha de ser tan orgiàstica i orgànica com la còpula”, deia ell mateix. La seva mort al cor de la cultura beatnik, Manhattan, va convertir-lo en un autor encara més de culte i pel Chelsea Hotel van anar desfilant artistes que l’adoraven i que el van convertir en un heroi, fins a l’extrem que molts van relacionar el cognom artístic de Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan, amb el poeta gal·lès. El premi Nobel ho va desmentir dient que el cognom l’havia agafat d’un oncle seu. La llegenda, amb tot, continua i com diuen a Itàlia se non è vero, è ben trovato. En una entrevista el cantautor, a més, precisava qui era més rellevant dels dos: “Jo he fet més per Dylan Thomas que el que ha fet ell per mi. Fixi’s en la quantitat de joves que han llegit la seva poesia gràcies a mi.”

El 2016 els responsables d’Edicions Els Llums van publicar l’obra poètica completa de l’autor en català en el volum Poesia reunida (1934-1952) amb traducció del valencià Isidre Martínez Marzo. L’obra prenia com a punt de partida l’edició original de la recopilació anglesa, de la qual va tenir cura el mateix autor quan encara era viu.

Abans de l’edició del 2016, Marià Manent va fer versions de poemes de Thomas, aparegudes al 1974, 1980 i 2001, en diferents volums a Edicions 62. També han fet traduccions al català del genial autor Núria Busquet, Marià Villangómez, Agustí Bartra, Montserrat Abelló, Francesc Parcerisas, Víctor Compta i Salvador Oliva, autor de Sota el bosc lacti, una adaptació d’un guió radiofònic del qual es va fer un film amb intervencions estel·lars de Richard Burton i Elisabeth Taylor el 1972.