“Citant Mercè Rodoreda”

La directora Lucía Miranda feia anys que volia posar a l’escena una adaptació molt concreta de La plaça del Diamant. Per això, quan l’Institut del Teatre li va encarregar fer un espectacle a partir de l’univers de Rodoreda li va semblar que se li obria el cel. De seguida, però, va arribar la tempesta: el TNC tenia els drets i pretenia representar una nova adaptació (després de la presentada el 2008 sota la direcció de Toni Casares i amb l’adaptació de Josep Maria Benet i Jornet). Per això, la directora i dramaturga gallega es va haver d’arraulir en els contes de la infància de Rodoreda. En els 40 anys de la seva mort, s’han fet moltes adaptacions de l’autora de La mort i la primavera. Està vist, com diuen Els Amics de les Arts, la vida sencera es rellegeix Citant Mercè Rodoreda.

Fa pocs dies que la Sala Gran va acomiadar la producció de La plaça del Diamant (estrenada a l’amfiteatre Grec aquest estiu) amb dramatúrgia de Ferran Dordal i direcció de Carlota Subirós. Les 11 Natàlies, amb diferents edats, cossos, veus i formes d’expressar-se, iniciaran al desembre una gira per València que les durà a una vintena de poblacions dels Països Catalans. El públic se sumarà als 19.919 espectadors que la van veure a la Sala Gran i als 3.770 al Grec. En total, 23.699 persones. Una xifra notable però que es queda a la meitat (es van fer 57 funcions) de la producció del 2007/08: 45.564 espectadors. La gira també va arribar a una trentena de places i, a més dels Països Catalans, van programar cinc actuacions al Teatro Valle-Inclán de Madrid. Sigui com sigui, la producció actual ha fet un pas cap a una contemporanització molt més radical. Mantenint, de nou, la primera persona del singular i construint una coreografia escènica ambiciosa i absorbent. És cert que Joan Ollé va experimentar amb un format amb tres Colometes (2004) en una composició pràcticament estàtica. I que encara concentraria més amb la versió castellana interpretada per Lolita Flores (es va poder veure al Teatre Goya el 2015).

Una novel·la històrica apel·la a la terra de les trinxeres, a la misèria de les molles de pa, a la concreció de la paraula. Carlota Subirós (i amb el suport de Ferran Dordal, a l’adaptació) proposa una versió líquida, que flueix, constantment. La música en directe de Clara Aguilar no és descriptiva, sinó ambiental, que predisposa a rebre les alenades de vida a cop de rèplica compartida. I és que al costat d’Aguilar hi ha deu intèrprets més a l’escenari (Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey) però, tot i la potent coralitat, només se entren en la veu de la Natàlia, la que Rodoreda va utilitzar per estirar tot el fil de la història. El codi per fer avançar la trama és prou simple i atrapa l’espectador durant més de dues hores. La Rodoreda més fosca, dels deliris i de les llums blaves que esclatarà més tard, se la insinua en el passejar desesperat, fugint dels seus fantasmes, i de l’ombra de la Colometa que va ser en la joventut. Ho viu la nit que casa la filla, tancant un cercle vital. Aquesta posada en escena de La plaça del Diamant commou tot i que se sàpiga cada un dels passatges i sorprèn en els episodis de la grisor quotidiana, que sovint són obviats i ara s’expressen amb els gestos mecànics de parar la taula. “Les coses importants són les que no ho semblen, citant Mercè Rodoreda”, diu la cançó.

El TNC va aprofitar l’estada de La plaça del Diamant per recuperar la instal·lació Rodoreda, mirall de llengües, de CaboSanRoque, estrenada al Temporada Alta 2022. Aquesta companyia va tancar la seva trilogia literària (que va començar amb A mi no em va fer Joan Brossa, i Dimonis, a partir de Verdaguer) inspirant-se en el Flors i viatges de Rodoreda. Fins a un 80% d’ocupació han tingut les diferents funcions, en què també ressonava la veu de les refugiades ucraïneses a Catalunya i la lletra de la periodista Svetlana Aleksiévitx, autora de La guerra no té rostre de dona. De fet, la trilogia literària de CaboSanRoque (Brossa, Verdaguer, Rodoreda) també s’havia pogut visitar durant el Grec a diverses sales del CCCB.

En aquesta constel·lació d’espectacles rodoredians el Teatre Gaudí Barcelona també ha recuperat Mercè rodoreda en el triangle de París (des d’ahir i fins al 30 de desembre). I Farrés Brothers completa gira de Quanta, quanta guerra... a Òdena i a Olesa de Montserrat avui i dissabte. És molt probable que, després d’una aturada, es reprengui una nova tongada de gira més endavant d’un muntatge estrenat el juliol del 2021 i que ha fet una breu estada a l’àtic del Tantarantana. L’adaptació, despullada, evoca el rastre de devastació de la Gerra Civil. Aquests dos títols, de fet, ressonen a l’amargor més bestial de Rodoreda. A París, va haver de patir exili i un amor apassionat i feridor, segons s’intueix entre línies en els seus contes: “Que l’amor amb tu com més lluny més bonic, citant Mercè Rodoreda”, en bucle.

De la infància a la maduresa

Miranda ha imaginat (amb els vuit intèrprets recentment llicenciats a l’Institut del Teatre que ha triat d’un nombrós càsting) El dia que vam matar els llops. Aquest projecte d’IT Teatre es va estrenar l’1 de novembre al Lliure de Gràcia i s’acomiada, ja, aquest diumenge. El repte era partir de l’imaginari infantil de la primera Rodoreda i deixar que volés seguint la ciència-ficció literària de Borges o de Cortázar, dels anys 60. L’acció transcorre en el jardí d’una torre abandonada. La Mercè Rodoreda que torna de l’exili de Ginebra comprova com la seva infància segueix respirant tot i que la torre de la casa estigui en ruïnes, en una etapa massa llarga per un franquisme interminable. Per escoltar un conte, cal estar ben a prop de qui el narra. Per això, el públic està disposat a tres bandes. Amb una porta misteriosa al fons de l’única paret, al fons. Per escoltar amb atenció cal algun element visual per fixar la mirada i compartir el silenci entre els que escolten i respondre només quan l’oradora obre una pregunta de resposta automàtica, per comprovar que ningú s’ha perdut en els revolts de la peripècia. El dia que vam matar els llops és un viatge fantàstic que va més enllà de la literatura i la biografia de l’autora.

La directora Lucía Miranda va arribar als contes de Rodoreda per l’accident del TNC. Però ara s’hi sent molt còmoda, amb la creació col·lectiva que ha cosit amb tot l’equip: hi ha les sardines que dialoguen divertides com si fossin un cor de vedets fent focus a l’estrella, un pop. Hi ha el flor masculí que reivindica la potència del seu pistil dalt d’una escala de pintor, majestuós. Hi ha també la lluna, la nina de porcellana oblidada i el jardí descuidat. Mercè Rodoreda nena va escriure uns contes fantasiosos, que li podien donar resposta al món dels adults amb qui es topava. L’anècdota (o engany) que els pares anaven a matar llops per Sant Gervasi un cop per setmana és tan rotunda com la de Titània que aspira a ser una femme fatale i que acaba cedint pel plany d’un os de peluix desemparat. Els gats miolen soledat i independència. Les escales són paisatges que es mouen capriciosament. Els ocells es reparteixen el jardí per instal·lar-hi els seus nius, gelosos dels seus cants i protegint sempre les criatures. Les nines comproven com la sensació de filla que importuna als pares es trasllada directament proporcional a la poca cura de la filla cap a la joguina.

La música amoroseix i fa el conte més apassionant. Tothom hi és convocat, sigui a partir dels acords del piano o del punteig d’una guitarra. I la flauta travessera i el clarinet deixen anar alguna refilada, mentre que la trompeta esbufega, silenciosa, esgotant el darrer alè sense poder avisar de la propera caiguda de la muralla (com A mercè d’un so, dels Amics de les Arts). Els personatges s’esvaeixen pels racons com en un somni. L’audiència assisteix a una pel·lícula amb un argument fragmentat. Hi ha veus que es podrien intuir d’una Natàlia de La plaça del Diamant o d’una dolorosa Rodoreda tornant de l’exili i veient la torre de la infància devastada.

Potser l’osset, disfressat de primera comunió, també per error, és també el fill que l’escriptora va abandonar per viure una vida sense les càrregues que la societat de Sant Gervasi li havia imposat. Al final, per sort, en la majoria dels contes apareix la catarsi, la reconciliació: l’aire fresc de la ingenuïtat més blanca guareix les nafres de tota una vida i de tota una societat. Sisa ens convoca, de nou: Qualsevol nit pot sortir el sol. Les raons imperioses del món adult s’estoven amb l’abraçada d’una criatura arrecerant-se a les faldes dels pares. O això és el que es percep en aquest jardí de gespa, a clapes. La cançó canta de nou: “Que només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodoreda.”