Llibres
Elisabet Riera
Novel·lista
“Per mi era fonamental connectar amb la bellesa”
L’estil de l’escriptura és fonamental, més important i tot que el tema de què pugui tractar el llibre
Elisabet Riera va néixer a Barcelona el 1973 però fa deu anys que viu a Terrades, a l’Alt Empordà. És periodista de formació i va ser directora de revistes del Grup RBA fins que el 2016 va fundar la seva editorial, Wunderkammer. “Partint del tronc del Romanticisme, publico les seves branques: simbolistes, decadentistes, poetes maleïts, surrealistes, ocultistes, psicologia profunda...”, explica Riera.
Una vegada va ser estiu tota la nit és la seva sisena novel·la i té tres línies argumentals que es trenen. Amb un informe mèdic a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d’un extrem a l’altre de les Alberes, a l’hivern. Seguint el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada i acompanyada per les notes romàntiques del Viatge d’hivern, de Schubert. Deixa enrere tot el que ha estat fins llavors per encarar-se a preguntes sobre l’amor, la mort i el coratge d’estar viu.
Les seves novel·les són de gèneres força diferents, oi?
Em fixo poc en el gènere a l’hora d’escriure, tampoc en les etiquetes. Els meus llibres són diferents entre ells perquè no m’agrada repetir formes ni temes, almenys no de manera evident. Quan una història o una veu se’m planta al cap, la segueixo i provo de donar-li el millor embolcall possible.
L’obra fa l’efecte que té una càrrega autobiogràfica...
Tota novel·la té un punt de partida autobiogràfic, és impossible no fer-ho. Fins i tot Efendi, la meva novel·la anterior, que s’ha etiquetat com a distopia, té un punt de partida autobiogràfic. Passa com en els somnis: tot el que hi surt parla de nosaltres. Però és el menys important de la novel·la, és només una excusa per parlar de temes més universals i interessants.
A l’obra narra un viatge, a peu, en plena natura i contra els elements. El camí exterior i l’interior, l’evolució del personatge...
Escric seguint la veu i les necessitats que marca el text. En aquest cas, molt influïdes pel Viatge d’hivern, de Schubert, que és precisament un viatge a peu. És d’aquí d’on va partir la idea del viatge que uneix les treus veus i els tres temps que es trenen al text.
I per què aquesta peça?
La dec haver escoltat centenars de vegades, i diverses en directe a la Schubertíada de Vilabertran, que, per l’entorn on se celebra, és on se’m va acudir relacionar el Viatge d’hivern amb les trobairitz medievals. És una peça eminentment romàntica, que parla de la solitud i el coratge de seguir el propi camí, al marge de les opcions majoritàries. La vida com a obra de risc. El meu text parla d’això i, per tant, hi ha una afinitat natural.
I la tercera línia argumental és la figura d’Alba de Peralada...
Alba de Peralada és una síntesi, inventada, de les divuit trobairitz reals de què se’n té constància. És plausible que si hi va haver trobairitz a l’altra banda dels Pirineus n’hi hagués també a aquesta banda. Per tant, Alba de Peralada és la recreació d’una possible trobairitz catalana. Els versos d’Alba de Peralada els he construït a partir dels versos que ens han llegat aquestes trobairitz occitanes. Com a mínim hi ha inserida al text una estrofa o un vers de cada una d’elles. Volia que hi sortissin totes, encara que fos indirectament, com a manera de retre’ls homenatge. Són les nostres primeres poetesses.
Però no només hi ha versos d’elles, em penso...
He fet el mateix amb els versos del Viatge d’hivern per tal que les tres veus i els tres temps des dels quals parlo es fonguessin en un de sol. Ho he fet perquè pertanyen a la mateixa tradició literària: fin’amors, Romanticisme i literatura mística/devocional, que és el que encarna, en mode contemporani, la narradora del present. És una tradició literària i vital amb la qual m’identifico, i crec que és el que reivindica aquest llibre, principalment.
I vostè n’escriu, de poesia?
Sí. Per ara no he publicat cap llibre de poemes, tot i que en tinc un en construcció... lenta.
El viatge en solitud facilita i obliga a la introspecció, però també permet observar amb més detall. L’estil narratiu i les descripcions són magnífics.
L’estil de l’escriptura, per mi, sempre és fonamental. I et diria que més important i tot que el tema de què pugui tractar. Dono molta importància al ritme, a la musicalitat, a cada paraula concreta i a les imatges. En aquest llibre per mi era fonamental connectar amb la bellesa. I el to líric me l’han donat els poemes de les trobairitz i els lieds del Viatge d’hivern. Aquest estil és aplicable a qualsevol gènere literari. Ara treballo en un assaig sobre els éssers alats –que ha rebut una beca Finestres– i l’escric des d’una mirada i amb un to eminentment lírics.
És un llibre ple de bellesa i de capes de lectura i amb una exigència intel·lectual alta...
Sí, es poden fer molts tipus de lectura d’aquest text. Es pot llegir des de la veu del present, d’una dona que emprèn un viatge de transformació a peu per les Alberes en un moment crucial de la seva vida, seguint el rastre de la trobairitz Alba de Peralada. Es pot llegir com un homenatge a les trobairitz o al Viatge d’hivern –l’estructura del llibre segueix fidelment l’estructura dels 24 lieds de la peça de Schubert–. Però crec que la lectura més profunda ens porta a una reivindicació del Romanticisme com a posició vital enfront del materialisme actual, i a la proposta de recuperar l’ànima del món pel camí de recuperar l’ànima individual.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.