“La fotografia ha de tenir la capacitat d’emocionar”

El tenia present gràcies a la seva esplèndida obra des de feia temps, però un dia de principis dels anys setanta me’l vaig trobar a la plaça Gran de Mataró. Em vaig presentar i a partir de llavors ens vam fer molt amics.

Era un gran home que sabia donar molt bons consells. En el meu cas, em va repetir sovint que arxivés i documentés el meu treball, perquè en aquells temps els fotògrafs no ho feien i molt de material quedava sense classificar i es podia arribar a perdre.

Sí. Primer, a través de fitxes manuscrites i, des de fa un temps, informàticament. Ara puc mostrar un fons que supera les 300.000 imatges. Em facilita moltíssim la recerca d’algun àmbit que no estic segur d’haver fotografiat. Malauradament, molts dels arxius de vell han quedat desclassificats i s’ha perdut molta informació, en alguns casos irrecuperable.

Vaig tenir dificultats amb Mercè Rodoreda, a qui havia de fotografiar per encàrrec de l’editorial. Primer, s’hi va negar de ple, però quan li vaig comentar que si no li feia les fotos no em pagarien, va cedir a mitges i va acceptar posar, però només de perfil.

Hi ha hagut una gran democratització de la captació d’imatges. Molta gent que volia captar la realitat no tenia els mitjans per fer-ho, i ara aquesta dificultat s’ha esvaït. El sentit és el mateix de sempre.

El mòbil no deixa de ser un instrument. Jo avui mateix he fet amb el mòbil dues fotos de la plaça de Cuba extraordinàries pel que fa a la llum. Però jo ja sabia que a una hora concreta tindria la llum perfecta perquè em sortissin així. L’instrument no substitueix la tècnica.

Estic convençut que està guanyant. La fotografia permet captar i guardar l’instant, el moment efímer, i en aquest sentit els mitjans actuals perquè això es pugui fer més ràpid i amb més precisió són evidents.

M’ho poses molt difícil. Darrere de cada foto hi ha una història i a vegades no reflecteix ni la satisfacció d’haver-la aconseguit ni les dificultats per poder-la fer. Com a exemple, les de les barraques de Can Tunis, que em van exigir una certa valentia per poder-hi entrar.

És el que dèiem de captar l’instant precís. Estava fent fotografies a Mirambell, al Maestrat aragonès, l’any 1969, i passejant pels carrers em vaig trobar de sobte al davant d’aquell home amb sotana. Ni m’ho vaig pensar i vaig prémer el botó. Cal deixar clar que el capellà venia de caçar ocellets [riu].

Quan em van demanar que fes l’exposició de Les Santes del 2013. Un encàrrec que omple de joia un mataroní, però que representa un gran compromís. Hi vaig combinar grans teles, formats menors i pantalles per mostrar la festa des de dins. Per la mostra de l’Ateneu, hi van passar 9.000 persones. Crec que ho vaig fer força bé [riu].

Em permeto manllevar les paraules d’Antoni Vila Casas, mort ara fa poc, que m’explicava que sovint la raó que el feia comprar un quadre era la capacitat d’emocionar-lo. Per a mi la fotografia ha de tenir aquesta capacitat. I he tingut l’immens plaer de comprovar-ho amb algun visitant que s’ha aturat davant una fotografia meva.