CULTURA
‘Sente’, el músic que es feia estimar
Un record personal de bateria del grup menorquí, mort aquesta setmana als 66 anys
En diversos episodis de la meva vida, apareix la figura de Vicenç Fontestad, Sente, el bateria de Ja T’Ho Diré, traspassat aquesta setmana, massa aviat, als 66 anys, i considerat per tots els que l’han tractat (i m’hi incloc) una persona extraordinària. Recordo veure el grup per primer cop a la televisió en el vídeo d’Ei, Joan a principis dels noranta, en plena eufòria del rock en català. A Cerdanyola, la capital dels que fèiem lletres a la Universitat Autònoma, passàvem molts dies –moltes nits, desenganyem-nos– al pis franc d’uns companys de Menorca, que eren els que ens van descobrir el Gin Xoriguer, que entrava d’allò més bé. Com a bons menorquins, eren del club de fans del grup i a totes hores posàvem la cinta d’És blau es fester.
Un dia, tornant a Girona en tren, vaig conèixer el germà de Cris Juanico, o això em va dir. Em va passar un telèfon per convidar-me a algun concert, però en l’era predigital aquell full va volar en arribar a l’estació. Per altres circumstàncies de la vida, vaig ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vilobí d’Onyar. A la biblioteca vaig preguntar quins eren els discos –en aquell temps d’auge del CD– que els joves més s’emportaven a casa. En aquell moment era moda Moviments salvatges. Vaig convidar en Sente a fer una xerrada per explicar la història del grup. S’hi va estar gairebé dues hores. Des de llavors, sempre que li trucava per a alguna cosa tenia una paciència lloable.
En un concert apoteòsic de Ja T’Ho Diré a la Devesa el 1995, va passar allò d’acabar a les tantes amb la futura mare de les teves filles. Quan li ho vaig comentar, va reblar: “Bé, no t’emocionis gaire, que no ets l’únic.” El vaig enredar perquè vingués a fer de jurat al concurs que en aquell temps organitzava a Salitja. El primer any va arribar tard i teníem el primer grup esperant a l’escenari. Jo no tenia clar si venia directament de Ciutadella o de la seva segona pàtria, Girona, però en arribar va quedar parat en veure una plaça a vessar. “Em pensava que la cosa no era tan seriosa”, es va justificar.
Molts anys després, casualitat o no, es va fer mànager del grup més talentós i divertit que hi ha ara mateix als Països Catalans, Obeses. No sé com es van conèixer, perquè l’estil del rock mediterrani de la seva banda original no s’avenia gaire amb la proposa dels osonencs, que gràcies a ell van trobar el seu propi camí.
A l’antiga redacció d’El Punt Avui el vaig veure per penúltim cop i vam parlar d’Obeses i també –no sé a tomb de què– dels grups de rock dur del País Basc, que sempre havien tingut tirada fora del seu territori, cosa que no passa amb les bandes catalanes. Em van donar entrades per l’òpera rock L’Atlàntida, que Arnau Tordera i companyia van representar al Teatre Municipal, una meravella.
Ara mateix una cosa és segura: les vistes que té de Ciutadella i Menorca segur que són insuperables.
