“De petita no volia ser actriu, volia fer teatre”

No ho sé, la veritat és que l’audiovisual m’agrada molt i projecto més fer cinema, vull dir mentalment, que fer teatre, perquè televisió i teatre és molt complicat de combinar. Vam rodar aquesta pel·lícula l’any passat. A finals d’any vaig rodar amb Ramon Térmens Societat negra, i ara amb Recha n’hem rodat una altra, a principis d’aquest any, que és Centaures de la nit.

No, són més de mil, ja. Portem sis anys i ara hem començat la setena temporada. Ja se sap que les sèries diàries de migdia cada vegada acostumen a durar més.

La Sílvia no va amb mi. Només hi és quan soc allà, gravant la sèrie. Només hi és en la mesura que el personatge forma part de mi, en el sentit que utilitzo molt la Montse per fer el personatge. No tens temps de crear i de construir. És una mica el que està escrit i sobre allò t’hi poses: arribar i moldre. Tot plegat té, per una banda, aquesta naturalitat, però alhora fas servir els recursos que tens més a mà.

No sé respondre a això. Per exemple, el personatge de l’Ona el vaig construir a partir d’imatges de gent, de coses reals que veus i fas teves. Tens temps per fer-ho. En una sèrie fas un personatge que potser viu a Barcelona, és una dona, no li estan passant coses molt greus... Bé, en el cas de la Sílvia de Com si fos ahir va patir una violació. I no és que anés a investigar sobre les violacions També t’ho pots imaginar, i a partir del que sents i el que està escrit, et porta a trobar l’emoció. És més una feina que has de fer al moment, més ràpida i amb menys treball. Però tampoc vol dir que el personatge se t’assembli.

A mi m’agrada molt fer teatre. Quan era petita no volia ser actriu, volia fer teatre. L’actriu és el nom que se’t posa. Però el teatre és molt més dur per a mi. Fins i tot quan funciona, perquè és cada dia. Imagina’t que fas un personatge emocionalment molt turmentat. Per molta tècnica que tinguis... Al teatre cada nit has de posar tota la carn a la graella, i això és molt bonic, però és dur. En canvi, al cinema, els dies que estàs rodant ho dones tot, però allò queda allà gravat per sempre.

M’ha encantat. No sé què em passa a la Cerdanya que hi tinc aquesta connexió. Ens anima anar a rodar pel·lícules allà. L’Ona és un personatge molt potent.

Vaig passar-me vídeos i vídeos sobre el que va passar allà, em vaig anar amarant d’imatges i vaig llegir tot el que anava trobant. A poc a poc vaig anar connectant amb el personatge. Els actors tenim la capacitat de consumir informació visual. Em vaig posar al lloc de tota aquella gent, que veus corrent, amagant-se, mentre els franctiradors disparen...

Em va impactar molt. Aquí hi havia els Jocs Olímpics i et preguntaves com era possible. De fet, com el que està passant ara, vivim una realitat relativament tranquil·la, fent la nostra vida, i allà la gent s’està matant d’una manera acarnissada. Dono gràcies per no haver-me de trobar en una situació així, per molt que jo empatitzi terriblement amb el que està passant allà.

Absolutament. Només pots reproduir una emoció i fer-te-la teva empatitzant amb l’altre i fent absolutament teu aquell dolor, aquella alegria, l’emoció que has d’interpretar. Aquesta capacitat d’empatitzar és el que fa que puguem conviure, relacionar-nos, ajudar-nos els uns als altres, establir aquestes connexions. Si no empatitzéssim, les relacions humanes serien terribles.

L’Ona amaga aquest passat perquè no vol enfrontar-s’hi. Se’n va anar a la muntanya a viure una vida tranquil·la, lluny del soroll, fent una feina de jardinera. Però aquest dolor està latent allà. No ho ha superat, no ho pot verbalitzar, però es veu forçada a fer-ho. L’aparició d’aquests dos personatges que venen dels Balcans obliguen l’Ona a enfrontar-se amb aquest passat. D’alguna manera ho ha de resoldre per poder tirar endavant i viure una vida en plenitud. Si vius una vida tapant tot això, no comunicant-te amb el teu fill, no explicant-li la veritat, no estàs vivint plenament, estàs sobrevivint. No ha pogut tenir una parella.

Ella és jardinera, ja fa una feina que és d’estar a l’aire lliure, en contacte amb la natura, amb l’aire, la terra, les plantes. No se n’ha anat a un forat, ha anat a un lloc amb un paisatge amb què, només de veure’l, no necessites res més. Va ser un rodatge dur. Vam passar molt fred, va ploure...