Màquines de fer cine

Fa anys que l’Escac és sinònim de talent. De l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya n’han sorgit i sorgeixen a cada promoció directors, directors de fotografia, guionistes, productors, muntadors i dissenyadors de so que treballen en la indústria cinematogràfica i audiovisual d’arreu del món. J.A. Bayona és, sens dubte, el nom més conegut, el Messi del planter, tot un referent per a joves que busquen trobar el seu camí propi en un mercat competitiu però que viu un moment efervescent (a l’Estat, sense anar més lluny, s’han quadruplicat les produccions; d’una inversió d’uns 150 milions, ara s’ha passat a produir per més de 500 milions l’any). L’Escac, com altres escoles de Catalunya, però amb l’afegit que se la considera una de les deu millors en l’àmbit internacional, és una font contínua de gent preparada per treballar en allò que han somiat: fer cinema o sèries.

Aquest any han tornat a confluir una sèrie d’alumnes formats en aquesta escola, com ara la graduada Laura Ferrés, recentment guanyadora de l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid amb la pel·lícula La imatge permanent. Estrenada abans a Locarno, es tracta del seu debut com a directora i per aquest film s’ha convertit en la primera directora de l’Estat espanyol a rebre aquest guardó. Es tracta d’un projecte avalat amb el programa de desenvolupament Laboratori Opera Prima de l’Escac de l’any 2022. El film s’estrena divendres. També alumne de l’Escac és Christian Avilés, que, amb el curtmetratge La herida luminosa, continua sumant punts a la seva meteòrica carrera amb la nominació que ha rebut als European Film Awards (EFA) i les candidatures als premis Goya i Gaudí. L’obra, treball de fi de grau produït per Escac Films, ha estat seleccionada en 60 festivals i premiada a més de deu (entre altres, Berlín). Es tracta d’un projecte rodat en 16 mm, en el qual un grup d’adolescents privats del sol s’embarquen en un viatge a les Illes Balears a la recerca de llum i calor.

Així mateix, el llargmetratge titulat Negu Hurbilak, realitzat pel col·lectiu Negu (Ekain Albite, Adrià Roca, Nicolau Mallofré i Mikel Ibarguren, tots exalumnes sorgits del planter de l’Escac), va rebre una menció especial del jurat en el Festival de Locarno, en el seu recorregut per festivals. També ha estat nominat als Goya i Gaudí i es podrà veure en el marc de L’Alternativa. El film tracta sobre la situació d’un jove navarrès que fuig del país per motius polítics l’any 2011. També Fèlix Colomer, alumne i nou director del màster en documental de l’escola, estrena Les vides del Fèlix el 10 de novembre a HBO Max, una sèrie autobiogràfica, que s’ha pogut veure al Serielizados Fest.

I és clar, no hi podia faltar Juan Antonio Bayona, la joia de la corona de l’Escac, que, un any més, presenta una de les pel·lícules més destacades arreu del món. Aquesta vegada La sociedad de la nieve, escollida representant espanyola als premis Oscar. La pel·lícula, que ja s’ha pogut veure, entre altres festivals, a Venècia, Sant Sebastià i Sitges, no para de rebre elogis allà on es projecta. Recrea la tragèdia dels Andes, a partir de l’adaptació del llibre de Pablo Vierci, i té prevista l’estrena als cinemes a mitjan desembre i a la plataforma Netflix, que és una de les principals productores del projecte, el 4 de gener. La sociedad de la nieve ha estat realitzada per un equip tècnic sorgit en bona part de l’Escac.

I aquesta confluència d’èxits, com és possible? Com declara el director de l’Escac, Sergi Casamitjana, “històricament només feien cinema els fills de classes altes o mitjana altes; per tant, no era universal i estava molt reduït a uns quants. Des de fa 30 anys s’ha organitzat un sistema d’estudis que per primera vegada estandarditzava i organitzava tot un sistema educatiu al voltant del cinema. Això ha permès ampliar la base de la piràmide i que així sorgeixi talent”. Ho compara amb un planter de futbol, en què has de tenir molta gent jugant igual, al mateix sistema, perquè de mica en mica surtin a jugar amb uns mecanismes apresos. “Els nois i noies d’avui dia amb 25 anys estan tècnicament ben formats, quan abans la mitjana era als 40. Després ja vindran les facilitats, els coneixements teòrics i altres elements com el talent..., però ara amb 25 són verdaderes màquines, de filmar, fotografiar, muntar... Des que en tenen 18 s’entrenen cada dia, roden i roden i no paren de rodar”, remarca Casamitjana. També, com afegeix, “abans era molt car, costava escriure, estaven poc tecnificats, però ara no. Dirigir cine o fotografiar és com una enginyeria”, reivindica.

A la pregunta de quina seria la fórmula per a la creació de talents, respon que al final es tracta de normalitzar. “Igual que un lampista quan ve a casa no s’espanta quan es troba amb una canonada trencada, com sí que ens passaria a nosaltres, per a ells el normal és rodar, rodar i rodar. Saben estar al set de rodatge i fer allò que se’ls encomana. Abans els directors patien quan estaven pendents de cent persones. Ara escriuen ràpid, filmen contínuament i tenen una capacitat de produir molt més elevada.” També, com assenyala, la irrupció de les plataformes també ha ajudat a fer que això sigui possible.