La gran còmplice de Chantal Akerman

“Chantal Akerman és una cineasta clàssica. Sempre pots tornar a les seves obres per reinterpretar-les perquè són lliures, obertes, vives”, comenta Claire Atherton, que, com a muntadora, va col·laborar durant trenta anys amb la cineasta. De fet, van fer plegades pel·lícules i instal·lacions compartint una actitud: “Descobrir mentre fèiem sense voler controlar-ho tot, sense partir de res sabut, acceptant perdre’ns. No utilitzar les imatges per arribar un propòsit. Jugar amb les imatges, posant-les juntes i així encarant-les, fins a veure que revelen el seu sentit”

Encarar la imatge, que també apel·la als espectadors per confrontar-s’hi de manera lliure i oberta, és el títol de l’exposició recentment inaugurada a la Virreina (on restarà oberta fins el 14 d’abril) que Atherton ha concebut reunint-hi una tria de les instal·lacions que, entre 2002 i 2015, va crear amb Akerman, autora de la mítica Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles, la millor pel·lícula de la història del cinema segons l’enquesta més recent de la revista Sight and Sound. “Sincerament, crec que a Chantal li hauria encantat. Ella volia que la gent veiés les seves obres. Desitjo que aquesta elecció no dugui només a fer atenció a Jeanne Dielman, sinó també a la resta.”

La proposta del Centre de la Imatge la Virreina, que dirigeix Valentín Roma, va arribar-li, a Claire Atherton, com un regal: “Amb Chantal vam fer el seguiment de tots els muntatges de les instal·lacions. Després que ella morís, el 2015, ha sigut consellera artística de moltes exposicions amb obra seva. En aquest cas, però, jo he concebut tota l’exposició.” La muntadora concreta què suposa: “Això vol dir la tria de les instal·lacions i la seva disposició a l’espai, els sons i també les paraules, que no són moltes perquè no he volgut posar gaires cartells explicatius. La meva idea és que cada visitant miri les imatges (i escolti els sons) sense explicar-los allò que suposadament ha de veure-hi.”

Què ha determinat la tria d’unes instal·lacions que, en bona part, estan íntimament lligades a pel·lícules fetes anys enrere (com en el cas de Je, tu, il, elle, del 1974, en què la cineasta, de jove, es fa present a les imatges) o poc abans, sinó de manera simultània? “És l’espai que, per dir-ho així, m’ha donat el desig. També són les possibilitats tècniques, cosa que, per exemple, ha fet que hàgim hagut de descartar D’Est, de la qual hi ha una selecció fotogràfica”, explica Claire Atherton.

La instal·lació D’Est, construïda amb imatges que també formen part d’una pel·lícula, és rellevant perquè és la primera instal·lació d’Akerman i Atherton. “Chantal va rebre un encàrrec d’un centre de Minneapolis i va proposar un treball sobre l’Europa de l’Est en un moment, a primers dels anys 90, en què feia poc que hi havien caigut els règims comunistes. A més, concretament de Polònia, també en provenien els seus pares, jueus supervivents d’Auschwitz”, comenta Atherton. Semblava que a Minneapolis s’havien oblidat de la instal·lació, però la cineasta va crear una pel·lícula amb les imatges i els sons enregistrats que, sense fer-ne cap discurs, mostren un cert estat de l’Europa de l’Est d’aleshores. La proposta de la instal·lació va retornar: “D’aquí, ens vam plantejar donar una altra dimensió al muntatge de les imatges. Trobar-hi ressonàncies, contradiccions, oposicions a l’espai.”

Què va suposar seguir explorant amb el format de la instal·lació? “Treballar en la fragmentació, cosa que ens ajudava a afirmar que no es pot dir tot i que, de fet, no s’ha de dir, sinó suggerir. Quan fas una instal·lació encara estàs menys obligat a dir què vols dir. I també a alliberar-nos encara més de la linealitat narrativa. Chantal se sentia molt lliure amb les instal·lacions. Treballàvem a casa seva i teníem la sensació que el muntatge es convertia en una mena de bricolatge de les imatges.”

Quan van començar a fer instal·lacions, compaginant-ho sempre amb les pel·lícules, feia uns deu anys, des de primers de la dècada dels últims 80, que es coneixien. Qui ho va fer possible va ser la gran Delphine Seyrig, l’intèrpret de Jeanne Dielman. Atherton (nascuda a San Francisco el 1963, va traslladar-se de jove a París) treballava com a tècnica de vídeo al Centre Simone de Beauvoir, gestionat per un col·lectiu feminista del qual formava part l’actriu. Seyrig representava Letters Home, un muntatge teatral a partir de la correspondència entre Sylvia Plath i la seva mare, i quan una cadena televisiva va voler emetre’n uns fragments va exigir que Chantal els enregistrés. “El cas és que Delphine també m’hi va dur a mi perquè ajudés. Jo havia d’enquadrar i ella, filmar. Però hi va haver un moment en què vam intercanviar les funcions. En fi, vam sentir una afinitat sobtada. Vam pensar els enquadraments de la mateixa manera. I quan ella em feia una indicació, jo ja estava movent-me per seguir-la. Un temps després, quan va realitzar una pel·lícula amb Letters Home, em va demanar que la muntés”, recorda Atherton, que va seguir col·laborant amb Akerman fins que aquesta va decidir anar-se’n.

Tot i la connexió immediata, Atherton creu que va ser capaç de treballar amb la cineasta per la seva passió per l’escriptura xinesa (l’associació d’imatges crea la significació dels ideogrames) i el pensament taoista, que suposa la creença en un espai buit: el lloc on hi ha l’alenada amb la qual la vida emergeix: “Chantal no compartia aquest interès, però, cadascuna fent el seu, els nostres camins van confluir. He de dir que ella es movia molt per la intuïció, que no es contraposa al pensament, sinó que hi mena i el nodreix.”