L’art de la perseverança

La creació és intuïtiva, es deixa emportar per l’impuls. A aquesta primera inspiració, li cal una contínua raspallada per mantenir els tensors de l’emoció afinats. Fins i tot, per al teatre de vísceres d’Angélica Liddell cal una llista immensa de producció, des de 40 figurants (entre ells una notària) fins a una tona i mig d’arròs partit. Res s’improvisa del tot. L’art, en realitat, és l’exercici de la perseverança. Sigui llançant pedres per encertar el violoncel amb Sous les violons, la plage, de CaboSanRoque. Sigui insistint amb una trobada de programadors, que aquest any ha fet menys reclam de l’habitual. Sigui per depurar una idea fins a convertir-la en relat, en metàfora, en mirall per al qui contempla.

En aquesta edició del Temporada Alta, no s’ha produït l’habitual sensació d’escoltar l’anglès voltant per les orelles d’altres anys. L’aposta Liddell és guanyadora però que hagi durat sis hores ha anat en contra dels altres muntatges que hi havien de conviure amb un itinerari exigent però habitualment fèrtil. Dimarts, es presentava amb tres espases inqüestionables del teatre contemporani de les dues darreres dècades a Catalunya: Rodrigo García (Cristo está en Tinder), Angélica Liddell (Vudú) i Roger Bernat (La scelta). S’hi afegien CaboSanRoque, La Veronal (Firmamento) i el film documental Sonoma (Le film, pas le spectacle), Nao Albet i Marcel Borràs (De Nao Albet i Marcel Borràs), Habitació 444 (Aquí) i Marina Otero (Love me).

El salt al buit. García s’ha sorprès de l’energia i talent dels actors joves en la peça que es va veure la nit de dijous. L’univers del dramaturg i director segueix sent el de les seves obsessions (l’únic sensat és el gos robot Tito, que retrata el patetisme de la societat moralment cristiana i cada cop més atrapada amb els ulls a les petites pantalles que impulsa el capitalisme: avui es pot retransmetre cada instant del dia a dia a Instagram, però s’oblida de gaudir de la vida en la intimitat). A la genialitat del text, s’hi afegia una interpretació enèrgica i alhora sarcàstica però que acabava cansant. Des de dijous a la tarda, es va poder anar distorsionant el quartet de Corda núm 66 de Haydn a La Carbonera. A cada pedrada que rebien els instruments, la composició rebia una transformació. Dissabte al matí ja era irreconeixible la música, tot i que els instruments encara mantenien la forma. Ahir al matí, ja eren només un esquelet amb un soroll que es projectava per la Pujada de Sant Feliu.

La Veronal provava que l’entrada del jove adolescent a Firmamento fos pel pati de butaques del Municipal. La companyia amplia el camí a la llum, obrint-se a un públic que els celebra el moviment i també un món que contempla, escenografia, audiovisual, il·luminació, un espectacle total amb petites referències textuals i una àmplia possibilitat de reinterpretar cada escena. Roger Bernat, en canvi, tornava als seus no-espectacle en què el públic intervé en una experiència sociològica tan inesperada com còmicament manipuladora. La scelta (L’elecció) indaga sobre la desconeguda feina de les direccions de festivals (un exercici oportú quan falten poques setmanes perquè es convoqui, finalment, el concurs per a la nova direcció del Grec). A debat la utilitat de les comissions ciutadanes per triar un espectacle. Dels nou possibles (un univers acotat), es va votar el mateix que la direcció del Temporada Alta ja havia triat pel 2024.

El llenguatge d’Angélica Liddell és abassegador. Vudú, és clar, es podria haver explicat amb molt menys. De fet, Marina Otero ho va demostrar amb el seu retrat personal de Love me, l’endemà al matí (també amb la necessitat d’emprar la violència per venjança d’una infidelitat conjugal). L’exigència de Liddell que ella s’autoimposa comporta una certa militància en una forma teatral que té moments revulsius però també d’altres de sarcasme social. És conscient que molts cops el públic no entén cada nova capa poètica, aferrant-se a literatures marginals, a raonaments qüestionables per una societat cristiana a la qual, diu, ella pertany. Liddell és una sacerdotessa que s’exposa però a qui no li interessa fer entendre ni imposar. Ella actua com a catarsi, com una eina per seguir sobrevivint. És exigent. Per tancar les quasi sis hores d’espectacle s’inventa un epíleg amb una llum inesperada, que fa que l’ovació final sigui generosa.

Ahir al matí, al Museu d’Art de Girona, Habitació 444 va dialogar amb l’espai i les obres a Aquí, una coreografia que s’adapta a la sala, com ja van fer a Dansa Metropolitana. I que La Veronal ja havia practicat al Museu d’Olot o Sol Picó al Romànic del MNAC. Ara, les figures hieràtiques de les taules del romànic van de les tortures i les crucifixions a unes torsions i una fragmenta-ció que els dona l’aire per evolucionar.

El teatre contemporani sempre tindrà la pretensió de ser nou. És el seu deure per fer cunya a les formes clàssiques. I perquè indagant en els llenguatges s’aborden els nous debats de la societat. En la recerca es confia trobar alguna espurna de redempció humana i social. I aquesta cerca creativa, com en el treball de programadors del Temporada Alta exigeix, per sobre de tot, perseverança.