Crítica
música
XY: el cromosoma melòdic
Qui va presenciar, el 17 de novembre, l’actuació del projecte XY a l’Auditori de Girona, segurament va intuir que es tractava d’un dels grans concert d’enguany. La díada, formada per Laura Cruells (veu i seqüenciadors) i Marçal Ayats (violoncel i cors), va impressionar pel poder suggeridor de la seva música, la poètica desbordant i l’espectacular posada en escena, demostrant que el panorama català segueix produint propostes originals i de qualitat, mes enllà dels productes enllaunats que dominen les andanes comercials. Hem de congratular també la direcció de la sala gironina, per regalar-nos, sota el segell Compromís Creació, preciositats d’alta volada com aquesta.
Anys passats del primer llarga durada, Equilibri (2015), que ja apuntava vers a clarianes oxigenades i fotosensibles, el duet presentava a dalt de l’escenari de la Montsalvatge el segon àlbum, l’exquisit Desglaç (2022), que representa un clar avançament en maduresa estètica, anímica i conceptual. La reeixida aventura inventaria la experimentació, tant acústica, com electrònica, mantenint però constitutivament una essència de pop melòdic tonal, elegant i agomboladora. L’equació –o el cromosoma– de XY recorda ocasionalment els esplais de Clara Peya, Maria Coma o les madrilenyes Boat Beam, sense necessitat d’amagar tampoc influències de pioneres com Kate Bush, Tori Amos o Björk. El resultat és admirable, pontificat per cançons memorables com Esquerda, Dona Ocell i Oceà.
Amb sentit poètic, però també aires de ciència-ficció, l’escenografia contemplava una glacera de tela penjat del sostre sobre un cercle negre al terra, amb la dupla encapsulada sota un plàstic gegant, com un iceberg del qual havíem d’evadir-se: el Desglaç es traduïa, literalment, en una forma de trencar el gel. Laura empunyava la veu com una estalactita, afilada i fràgil a la vegada, bategant com el lirisme intrínsec de les lletres. Mentre, amb l’instrument filtrat per les textures i els bucles del pedals, Marçal sonava igual de destre amb l’arc, el pizzicato, els cors, i fins i tot quan percudia la fusta del cello. Suplint el seu inherent estaticisme, la cantant omplia l’espai amb el seu moviment, cantant amb vívida joia, promptitud i entrega ontològica.
La seqüència del concert va ser calcada exactament del disc, però amb efecte més despullat, cruenc i a flor de pell en el directe, com el micròfon fregant l’involucre de plàstic durant Esquerda, fent-la encara més esfereïdora, o els braços oberts de la vocalista evocant el vol durant el crit alliberador de Dona Ocell. Acompanyaven una luminotècnia curosa i fums escènics tempestius, que van il·lustrar meravellosament el “llac glaçat” de l’evocadora Inuit i el contrast amb la somnàmbula Tierra Seca. Mesurada en extensió, l’actuació va durar uns 50 minuts, sense intervals entre els temes, amb el públic aplaudint només al final. El bis va ser l’oportunitat de conversar amb els músics, visiblement emocionats i amb l’adrenalina citològica encara palpitant a les venes.