novetat editorial
Esperança Camps no té por d’escriure pels marges
Esperança Camps viu entre Ciutadella (on va néixer el 1964), Mallorca i València. És periodista, sobretot televisiva. Durant un període breu va ser consellera del govern balear, fins que, fidel als seus ideals i no deixant-se sotmetre pels tripijocs polítics, va dimitir. Polítics professionals (dos termes que junts fan lleig) podrien aprendre de Camps, abans de canviar de butaca, de partit, de ciutat...
El que avui ens interessa d’Esperança Camps, però, és la seva faceta com a escriptora. Després de set anys de silenci, presenta La por, publicada per l’editorial de Picanya (València) Edicions del Bullent. Entre narrativa i novel·la, és el seu tretzè títol. Ha guanyat fins a set premis literaris, tot i que és una autora discreta que aboca tota la seva força en el que escriu, amb un estil sempre elaborat, personal, basat en recursos tècnics, i amb unes històries, com és el cas de La por, amb zones fosques i d’altres d’acolorides, poc complaents, que fins i tot poden provocar un cert desassossec.
A La por, Esperança Camps transporta els lectors a un món detingut en el temps, on les paraules pinten un paisatge d’angoixa i bellesa. La protagonista no té nom i de vegades ens diu que té sis anys o que en té dotze o que en té cinquanta. A través d’una veu en primera persona –de vegades en segona–, els lectors van coneixent els detalls de la infantesa i joventut de la protagonista, que descriu situacions a còpia de fragments més aviat breus.
“Com que allò que intente és posar per escrit el pensament de la protagonista i el pensament no es pot fermar ni en el temps ni en l’espai, el relat avança a partir de mirades al passat, al present i al futur. He mirat d’organitzar aquest pensament oscil·lant a partir de capítols breus, una mena d’estampes que totes juntes fan un retaule. En algun moment, em feia l’efecte que escrivia als marges de les planes en comptes d’escriure al cos central. Un trencaclosques que el lector compon a mesura que va avançant. A mi m’agraden els intersticis, els marges, les interseccions”, detalla Camps.
La protagonista no jutja però dona prou elements perquè el lector ho pugui fer. “Al lector, sempre li propose el mateix: que siga còmplice, que entre a la novel·la sense prejudicis i que m’ajude a contar la història que tenia al cap.”
Filla d’una família benestant, el pare sempre viatja –per negocis no sempre nets– i la mare fa més cas als homes que als fills –la protagonista té un germà–. La narradora, que sembla que ens parla des d’un orfenat convertit en sanatori mental, assisteix com a observadora a la decadència social progressiva de la família, mentre és criada per una minyona. “A mesura que la protagonista se’m destapava, podia intuir la seua incomoditat en un món pretesament ideal, i el desencís quan descobreix que alguns aspectes de la seua vida no quadren amb els de la resta del món”, indica l’autora menorquina.
“La por és viure vora el mar i anar a una escola de monges. Tenir un pare que viatja molt i una mare bonica i elegant i una criada que fa tot el que fan les mares quan són mares cada dia i no són com la teua, que ho és poques vegades. Una criada que substitueix ta mare, però no et fa besades perquè no és ta mare. La mare no et fa besades”, hi llegim.
“Com altres vegades, vaig començar a partir d’una imatge, la d’una persona que és fora del món i que veu com el món continua girant tot i que ella n’és fora”, assenyala.
“Vaig plantejar-me de contar la història a partir d’un monòleg interior tan llarg com la novel·la. Però, en realitat, volia experimentar l’escriptura situant el narrador dins el cervell del personatge principal i que fos ella qui ens expliqués la història. En alguns moments abandona la primera persona i passa a la segona, per fer descripcions de situacions que potser la van ferir, o per mostrar altres personatges”, conclou.