opinió
El temps, aquesta transparència en moviment
Un dels poders més sovint repetits a propòsit de la fotografia és la seva capacitat per retenir els records. Dins la imatge, es fan presents llocs, objectes i cossos dels quals, tot sovint, ja no en queden ni les cendres. És una facultat certament insòlita, més i tot pel fet que l’autor ha de confiar la representació a un giny mecànic amb el qual pacta (amb la mirada, amb el pols) quina porció de realitat està disposat a preservar. Aquest poder evocatiu se sol complementar amb un altre dels dons més elogiats del mitjà fotogràfic: la seva facilitat per capturar l’efímer, per encapsular el temps, per fer de la fugacitat un monument.
Clarie Cayla, parisenca establerta a Terrades (Alt Empordà) que, per amor al teatre i a la boira, signa Brume com a artista, creu, al contrari, que la imatge fixa només pot donar compte d’una impostura, i que acostar-se a la vida i al record dels moments viscuts és un art del moviment, de la veladura i de la desolació. Va començar, com tothom, fent fotos de família on reconeixia a mitges la meravella d’una determinada llum, el gest de la mare en el de les filles, l’hora exacta en què van ser feliços de tenir-se. I ha acabat cedint al convenciment que una sola imatge fa el que pot per dir-se, però que en calen unes quantes més per mostrar-se: “La fotografia per mi és moviment i vida, i per això recorro a qualsevol remei que l’alliberi de l’estatisme.”
Les fotografies que presenta a Enlace Photo de Serra de Daró fins a final de mes són seqüències concentrades en una sola imatge a base d’una superposició de capes, “com una acumulació de moments, l’única manera que em sembla honesta d’aturar el temps, d’intentar donar-hi gruix”, diu l’artista, que l’any vinent participarà en la primera edició de Dones en les Arts de Xàvia i que portarà alguna de les seves peces de la sèrie Oh des beaux jours, amb què obre la seva mostra empordanesa, en una exposició sobre la infància a Le Reservoir de Seta. Donar profunditat a la mirada és una manera de travessar el temps, d’acostar-se a la il·lusió d’aturar-lo, acceptant també les imperfeccions d’un tal propòsit. Per aquest motiu no retoca ni retalla mai la imatge que resulta d’aquest joc de transparències; la seva intervenció consisteix més aviat a descobrir “quines escenes parlen entre elles i acceptar-les tal com venen”.
A Enlace Art, hi ha portat dues sèries més, Être i Two people, concebudes amb el mateix procediment però centrades, en aquest cas, en el retrat individual i en el de parella. Aquest cara a cara, sempre desafiant perquè “et confronta amb l’altre i alhora amb tu mateix, com si el cos que tens al davant et fes de mirall”, investeix els models aïllats d’una gravetat existencial que es poetitza en el cas de les parelles. Si en els primers la sobreimpressió d’un rostre copsat en instants successius d’una mateixa sessió produeix un efecte de vida acumulada, una suma d’experiències, en els segons, retratats sempre en el seu entorn familiar per separat i fosos a l’estudi per mitjà del revelat, es fan visibles els lligams secrets, aquesta “entesa d’ànimes” entre dues persones que s’han escollit enmig de totes les altres.
En la primera exposició que Enlace Art dedica a la fotografia, també es poden veure els treballs de Duaita Prats, que servint-se d’una posada en escena juganera i provocativa posa en crisi la representació estigmatitzada de la feminitat; de Maria Alzamora, que a El gest mínim convida a repensar la relació amb el cos a través del moviment de diversos ballarins, i Michel Dunev, amb una sèrie sobre les cabanes fetes amb fustes escopides pel mar que el 2019 van aparèixer a la Gola del Ter, arquitectures anònimes, refugis de soledat.