“Madrid acull talent i Barcelona el genera”

En primer lloc, sense la mirada discriminada que a vegades s’ha tingut entre el que fa l’administració pública i el que fa el sector social i privat. El sistema cultural de Barcelona està integrat pel conjunt d’agents que el configuren –n’hi ha de públics i n’hi ha de privats–, i s’interrelacionen i treballen amb perfecta normalitat.

La vida cultural de la ciutat té tres dimensions: la socialitzadora, l’econòmica i l’evocativa –em refereixo a les aportacions dels intel·lectuals i dels artistes que marquen unes certes pautes de valor que són una referència ineludible–. El que s’ha de posar a debat és fins a quin punt aquestes tres dimensions interactuen adequadament. Crec que no sempre ho hem resolt bé. Sovint hi ha el prejudici de diferenciar l’excel·lència cultural i una cultura més per a tothom. No pot ser que pretenguem solucionar els problemes de la socialització cultural en els barris de la ciutat si el que fem des dels museus i els centres culturals és inintel·ligible per a molta gent. I això no vol dir que hàgim de banalitzar la cultura, sinó entendre que allò que rendibilitza el meu treball com a gestor, funcionari o treballador públic és aconseguir que més gent hi accedeixi i s’hi interessi.

En general, el món de la cultura té un problema i és com establim una relació clara entre el món de la creació i el món de la producció, el món de la producció i el món de la distribució, el món de la distribució i el món de la difusió. A vegades hem considerat els creadors com un element que es justifica per ell mateix. I jo penso que els creadors es justifiquen en la mesura que tenen un públic i que estableixen una relació amb aquests públics. Tenim un sistema públic d’ajudes que fa que moltíssims productors de continguts, un cop han produït un producte, en l’únic que pensen és a produir el següent, i no tant en el fet que aquest producte s’exploti. I la prova d’això és que invertim poquíssim en comunicació. Hi ha moltes pel·lícules, moltes obres de teatre, que simplement no fan un recorregut social prou correcte perquè ni tan sols han invertit en publicitat, que en aquesta ciutat i en aquest país es veu com una despesa i no com una inversió. Quin model cultural vull per a la ciutat? Doncs un que posi l’accent en aquestes coses i no tant en una activitat pública que es justifica per si mateixa i en una activitat privada que “miri, és allà, no ho sé, deu ser un negoci”.

No, en absolut. És un mantra que sorgeix de les comparacions amb Madrid. Madrid té dotze teatres públics, una pila de museus públics, i aquest coixí públic li permet establir una claríssima frontera entre allò públic i allò privat. És a dir, els empresaris teatrals de Madrid i els empresaris musicals de Madrid poden fer simplement d’empresaris. Aquí, els empresaris de teatre han de fer una funció pública, inevitablement, perquè els estudiants de l’Institut del Teatre no poden fer un recorregut per dotze institucions públiques. Per això si tendim a diferenciar excessivament els sectors públic i privat es genera una frustració de ciutat, que és aquest sentit exagerat de la precarietat, aquest sentit exagerat que el talent ha de marxar...

Qualsevol activitat cultural a Espanya té un percentatge important d’ajuda pública. El té la cultura d’aquí, de França... El sistema cultural europeu continental, a diferència de l’anglosaxó, està basat en l’ajuda pública. El problema és que tot l’aixopluc que necessita la gent que formem des del punt de vista musical, des del punt de vista teatral, el sistema públic no els el pot donar; per tant, necessiten recórrer al privat. Jo ara estic exigint als teatres privats de la ciutat que donin un suport als estrictes emergents. Si tinguéssim dotze teatres públics l’exigència seria molt menor. Jo no puc construir un model cultural de Barcelona que ens aporti més excel·lència, que generi més talent i que el retingui, o que l’atregui, perquè Barcelona és una ciutat que n’atrau molt de fora, si no compto també amb el sector privat. No tenim una densitat pública suficientment important per poder-lo alimentar. No la tenim perquè no tenim ni el pes d’un estat, ni tenim el pes d’unes institucions amb la trajectòria històrica suficient. No ens adonem gaire que en aquest país els grans equipaments neixen tots al voltant dels Jocs Olímpics. Estem parlant d’una estructura que està a la ratlla de complir 25 anys, no més. I, a més, a mitjan anys noranta s’inicia la transició digital, una afectació molt important perquè canvia el model cultural a escala global.

Tinc la impressió que Madrid té una capacitat d’esdevenir escenari, és a dir, d’acollir talent global i de donar-li sortides, i que Barcelona és una ciutat amb una capacitat d’atreure, formar i generar talent i, per tant, de tirar endavant projectes innovadors, alternatius i de recerca, molt més alta que Madrid. Ara, Madrid és veritat que té una capacitat de produir esdeveniments i productes culturals més alta que Barcelona. Madrid, per exemple, pel que fa a l’àmbit audiovisual, té totes les televisions.

Té un problema financer i estructural greu, que no és fàcil de solucionar. Soc dels que pensen que BTV té un paper molt important respecte a la cultura. Hi ha diversos projectes que m’agradaria molt treballar a partir de l’any que ve. L’un és fer un repositori de continguts que puguin ser objecte de retransmissions amb tot el que serien les activitats produïdes o coproduïdes pel mateix Icub, o associades a l’Icub, al voltant del Grec, la Mercè, festivals de la Mercè, festivals literaris... També volem mirar de donar cobertura als creadors audiovisuals que estan sortint de les escoles i que busquen oportunitats. I tenim al cap un programa de reconeixement del que anomenaríem els emèrits de la vida cultural d’aquesta ciutat. Hi ha una quantitat cada vegada més gran de persones que han estat molt rellevants en l’àmbit cultural i que a partir d’un moment determinat la ciutat oblida. Per posar un exemple, Marcos Ordóñez. O Ventura Pons. Nosaltres no podem fer una fundació, un museu de cadascun, però sí aquest treball de documentar, recordar i homenatjar aquelles persones que han fet grans aportacions.

Home, és clar, això és extraordinari. Primer, és molt important que el ministre sigui català.

Sí, i jo crec que s’ha notat i positivament, perquè el desplegament d’iniciatives de caràcter legal que ha fet el ministre Iceta ha estat inaudit. Parlo des de la llei de l’estatut de l’artista fins a tornar a obrir el meló de la llei de mecenatge. I altres accions que poden obrir la porta a trencar aquesta centralització exagerada de la vida cultural ministerial a Espanya. No té cap tipus de sentit que el Mercat de les Flors no pugui ser una seu nacional de caràcter coreogràfic de primeríssim nivell. La projecció que donaria això a les nostres companyies seria radicalment diferent. També, evidentment, això obriria les portes a un model de finançament de l’Estat a les institucions culturals d’aquest país raonable. Tenir un ministre català és boníssim. I que, a més, ho sigui el secretari d’estat, Jordi Martí, que ha patit i que ha discutit amb el ministeri moltíssims d’aquests dèficits històrics, crec que és fantàstic.

No tinc cap dubte que la cocapitalitat continuarà. En el que ens hauria d’ajudar el Jordi Martí és a fer-la créixer. La cocapitalitat hauria de ser de més de 20 milions d’euros. Hauria de tendir a arribar als 40.

El que és fonamental és que la participació de l’Estat en els grans equipaments culturals que tenen una funció supramunicipal es compleixi, es normalitzi i, si és possible, s’incrementi. No té cap tipus de sentit que l’aportació de l’Estat al Reina Sofia no tingui un plantejament, no diré similar, però sí proporcional amb el MNAC. No té cap tipus de sentit que l’aportació de l’Estat al Real no tingui una participació proporcional amb el Liceu. Si arregléssim això amb l’Estat, la cocapitalitat hauria d’anar a aquells projectes que tenen una singularitat i un lideratge a escala internacional. 

Tenim una oportunitat enorme en tot el que serien les arts digitals i en l’àmbit del videojoc. És el que hem començat a treballar amb el Digital impact i que voldríem que acabés sent, a mitjà termini, una triennal d’arts digitals. Hi ha molts escenaris en què Barcelona pot posar sobre la taula elements en què som el referent espanyol i, per tant, el referent internacional. Amb el món editorial és evident i la seqüència que hem establert ara no és casual. Nosaltres demanem ser ciutat convidada a la fira de Guadalajara del 2025, l’any després d’Espanya, perquè som el 50% de la vida editorial espanyola. Però anem més enllà. El 2028 Barcelona tindrà el Congrés Mundial de la Literatura Infantil i Juvenil. I ens podríem plantejar –ho estem analitzant– la possibilitat de presentar-nos per ser capital mundial del llibre el 2027. Seria bo, insisteixo, que la cocapitalitat no ens obligués a seguir fent un cert treball de cobertura dels dèficits de l’Estat amb alguns equipaments, perquè impedeixen justament destinar recursos en aquestes coses.

Tenim una relació excel·lent. Hi ha tres o quatre projectes en què estem generant les complicitats mútues perquè ens afecten a tots. El primer seria, en arts digitals, la posada en marxa de la Foneria de Canons, que ha de complementar una part important del que estem treballant nosaltres a Palo Alto, que s’ha endarrerit una mica, però que s’inaugurarà l’any que ve, i que serà un centre de recerca de nous continguts que relacionin so, audiovisual i llum amb la idea de crear productes que puguin anar adreçats directament al mercat. Poso un exemple: el Palau de la Música està desesperat en aquests moments buscant en els mercats internacionals com crear una instal·lació que li permeti donar més contingut a la gent que vol visitar l’edifici pel seu interès arquitectònic. Palo Alto hauria de ser un espai en què s’investiguessin productes d’aquest tipus. També hem de parlar amb la conselleria sobre com ens relacionem l’Ajuntament amb el hub audiovisual de les Tres Xemeneies, un altre tema estratègic molt important. I de la nova biblioteca, una inversió de l’Estat però que, per tramitacions competencials, un cop feta la transmetrà a la Generalitat, que no té una presència en el mapa bibliotecari barceloní, és a dir, no forma part del Consorci de Biblioteques. Hem de solucionar aquest desencaix. A nosaltres ens sembla que no pot funcionar com una peça separada del sistema bibliotecari local. També hem de corregir alguns desequilibris que hi ha en la participació de la Generalitat en centres municipals que són també de caràcter nacional, com el Museu de Ciències Naturals, molt per sota del que li tocaria obligadament.

Aquest projecte neix el 2017 amb la visió que el sector de la dansa té una capacitat enorme per crear continguts però té una dificultat terrible en aquest país per mirar de difondre’ls i per trobar espais d’actuació. El festival, a part de tenir una voluntat divulgadora, en tenia una altra de clau: mirar d’aconseguir que els teatres municipals al voltant de Barcelona incorporin la dansa en la seva programació habitual. El problema és que el marc normatiu administratiu de la cultura fa que una aportació de l’Ajuntament de Barcelona a l’Ajuntament d’Hospitalet o a l’Ajuntament de Terrassa sigui complicada. Hem de trobar una solució. N’hi ha diverses. Una podria ser que això passés a ser una funció del Mercat de les Flors, que és d’abast supramunicipal. I l’altra, l’òptima, seria trobar l’aixopluc més intens de l’Àrea Metropolitana, que en aquests moments ajuda econòmicament però no té una divisió cultural.

La direcció del Grec no tenia l’encàrrec de cuidar-se’n. De fet, la producció està externalitzada a Pia Mazuela. En Casadesús hi integrava les grans companyies i, sobretot, va normalitzar la participació del TNC, el Lliure i el Mercat de les Flors dins del festival. Al principi, era complicat. Perquè Dansa Metropolitana es crea per donar resposta a un sector que és heterogeni, complex, precaritzat.

Sí, amb les mateixes condicions. S’està seguint el procés iniciat i no s’ha fet ni es preveu fer cap modificació.

Es va aprovar en el darrer consell d’administració del museu.

No sé què ha dit la directora. Jo et dic que està aprovat per tirar-lo endavant. L’acord és total entre Generalitat, ministeri i Ajuntament. L’Ajuntament ha compromès en els exercicis 2024 i 2025 una aportació econòmica per cobrir la seva part. Sí que hi ha un problema amb l’aportació dels fons Feder, que probablement no es podran utilitzar perquè acabava el 31 de desembre, però la Generalitat té el compromís de reposar-los.

S’ha de ser una mica coherent amb la història. Quan s’obre aquest tema el 2016 i 2017, s’hi interposa un debat absurd entre el CAP i el Macba. En aquell moment es van plantejar moltes alternatives possibles, totes coincidents que el Macba necessitava trobar una solució. Perquè és cert que l’edifici Meier té un problema físic. Potser hi pot haver debat encara sobre la solució triada. Però en cap cas es qüestiona l’ampliació. No hi ha ningú que no hi estigui d’acord.

Bé, sí, hi ha veïns que consideren que el Macba no hauria d’estar al barri. I això s’entronca amb el que deia al principi. He sigut bastant contundent quan he expressat que un dels problemes que hem de solucionar és justament trencar les barreres entre l’activitat cultural d’elit i l’activitat cultural més socialitzadora. En tot cas, obrir de nou el debat sobre la decisió presa de l’ampliació, que a més podria posar sobre la taula si s’han malgastat recursos, mataria el tema 10 o 15 anys.

El projecte s’està iniciant i té un horitzó que és el 2029. Anirem veient els propers anys com es va configurant un paisatge ordenat, que té tres parts: la transformació de la part baixa de la Fira i l’ampliació del MNAC; la circulació al conjunt de Montjuïc per fer-lo més accessible, i la part alta, el castell.

Estem elaborant una mesura de govern sobre Fòrum i festivals que volem presentar no més enllà del mes de març de l’any que ve amb un horitzó 2024/2030. Hi ha un acord veïnal, que s’ha de respectar, que limita el nombre d’usos en dues escales: activitats que duren fins a les dotze de la nit i activitats que van més enllà de les dotze de la nit. I d’altra banda el sector, amb raó, demana acords estables de tres anys. Un festival de música no pot treballar any a any. Qualsevol festival important en aquests moments està planificant el 2025. Per això nosaltres la concessió som partidaris de fer-la per licitació pública. Confio que la mesura de govern resoldrà molts dels problemes del Fòrum. I hi afegeixo: això ha de tenir progressivament una dimensió metropolitana. La capacitat de Barcelona de donar resposta a la demanda que tenim d’espai per a festivals és impossible de cobrir. El privilegi de fer festivals tan importants dins una ciutat és un fet molt particularment barceloní. El Primavera Sound de Madrid es feia a 40 quilòmetres de Madrid. Si aquí es fes a Montmeló no hi hauria cap conflicte amb la ciutadania.

El Molino és una sala molt petita, de 150 persones, que no pot tenir una activitat comercial sostenible. Jo el que vull és un Olympia de París a Barcelona. Per què de la música? Perquè, ens agradi o no, no és un espai teatral. El que va fer l’Elvira Vázquez s’ha vist que no va atrapar prou públic.

Ni hi és ni se l’espera, ja s’ha acabat. El debat sobre l’Hermitage és molt més complex. Fins al final, el projecte va ser 100% el mateix que el que va fer Jorge Wagensberg. El que jo em pregunto és per quina raó quan estava conduït per ell tenia bàsicament gent que hi estava a favor i quan ell mor es gira la truita. A mi una franquícia de l’Hermitage no em genera cap tipus d’interès. Ara, una inversió privada per fer un centre cultural en un espai públic, jo faria el que fes falta, negociant els canvis que fessin falta, perquè es pogués tirar endavant.

L’alcalde i jo ens vam reunir amb ell fa un parell de setmanes i aquest tema ni va sortir. Tenia un cost d’uns 17 o 18 milions d’euros. El 2016 ja li vam dir a ell i al seu advocat que no tenia cap sentit, per molts motius, i a més encara arrossegàvem la crisi del 2008. Llavors vam demanar-li, justament, que cedís l’escultura de la Carmela. I va fer-ho. Molts artistes com Plensa tenen el desig que la ciutat els faci la justícia que ells creuen merèixer. Però Plensa encara és relativament jove.