Art
MILAGROS GUARDIA
HISTORIADORA DE L’ART
“Taüll no s’explica bé, ni aquí ni a allà”
“La gent surt de veure el videomapatge de Sant Climent sense entendre res. Ningú es mira les pintures originals que hi ha”
“Amb la il·luminació, a l’edat medieval aconseguien uns efectes que devien fer posar la pell de gallina. Tot es movia. Tot vibrava. Tot era viu”
Sàvia del romànic
Investigadora nata, Milagros Guardia (Maó, 1956) és una autoritat en l’estudi de la pintura mural romànica hispànica. Catedràtica d’història de l’art medieval de la UB (on imparteix classes des del 1980), entre el 1987 i el 1993 va coordinar la conservació i els projectes museogràfics de les col·leccions romàniques del MNAC. El 1996 va impulsar el grup de recerca Ars Picta, que els pròxims dies 11 i 12 durà a terme la trobada internacional ‘1123-2023. Taüll i la pintura romànica’.
Els dies 10 i 11 de desembre de l’any 1123, el bisbe de Roda, Ramon Guillem, va consagrar les esglésies de Taüll. La commemoració d’aquest novè centenari arrenca oficialment aquest dissabte amb un acte institucional a l’església de Santa Maria. Però fora del programa liderat pel Departament de Cultura de la Generalitat, que es desplegarà durant tot l’any que ve, els pròxims dilluns i dimarts a la Universitat de Barcelona (UB) es farà un simposi internacional sobre les pintures murals d’aquests temples ribagorçans, famoses arreu i alhora tan misterioses encara. A la trobada hi parlaran “la gent que treballa i que té alguna cosa nova a dir”, diu Milagros Guardia, al capdavant del grup de recerca Ars Picta, organitzador de l’esdeveniment, obert a tothom. A Guardia, que no trepitja llocs comuns i té un afilat sentit crític, se l’ha d’escoltar.
Sabem quan les esglésies de Taüll van ser consagrades, però no quan van ser pintades.
Tenim un punt de referència, però que sense context no ens diu pràcticament res: la inscripció commemorativa de la consagració [ara, al MNAC], que va ser pintada a la columna més pròxima a l’absis de Sant Climent, no pas el 1123 sinó probablement entre el 1130 i el 1140. Aquest requadret està lligat a una segona campanya de la decoració interior de les esglésies, que va ser feta per uns muralistes diguem-ne no gaire ben preparats. A Sant Climent van intervenir en els dos absis laterals i en tot l’espai previ al presbiteri i a Santa Maria, a les naus, que no sé si arribarem a entendre mai perquè el programa és complexíssim i, com dic, aquests pintors no sabien ben bé què pintaven.
Res a veure amb el talent de l’artífex de l’absis central de Sant Climent, presidit per l’icònic ‘Crist en majestat’.
Genial. No té gaires paral·lels en la pintura universal. Ni les dels principals centres, a França, impressionen tant. Sense disposar de materials rics i en un tres i no res, el mestre de Taüll va fer una cosa excel·lent.
Aquest, de fresc, sí que no es discuteix que ja hi era, a Sant Climent, quan es va consagrar?
Jo penso que el 1123 no és una mala data. Que és anterior a la segona fase de la decoració, segur. Aquesta segona onada de pintures s’entronca amb una visió del clergat com una casta superior que volia que les esglésies tinguessin la dignitat que corresponia a Déu. Per això van emprendre reformes als edificis. I l’espai reservat al clergat es va ampliar perquè hi hagués encara més distància amb els laics. El clergat no es barrejava mai amb els laics. A Sant Climent entrava per una porta que estava al costat de la torre. La inscripció commemorativa està encarada a la nau però una mica girada cap a la porta de la torre. És revelador.
És a dir, que els fidels el veien de lluny, el ‘Crist en majestat’. Quina era l’estratègia?
Acollonir-los, i perdona l’expressió. El missatge era: atenció, que aquest és el que mana i nosaltres som els que estem entre vosaltres i ell, i només a través de nosaltres podeu arribar a ell. Els laics no tenien accés a partir de la línia que marquen els pilars més a la vora de l’absis. Però, compte, l’absis de Sant Climent era molt més tancat que la reconstrucció del museu. Què vol dir això? Doncs que les figures estaven molt més a prop. T’acollien, t’envoltaven.
Una experiència immersiva ‘avant la lettre’, sense la tecnologia actual.
La il·luminació era fonamental per aconseguir uns efectes que creu-me que devien posar la pell de gallina. Estem treballant en un projecte per recrear-la a Pedret. La llum natural és molt fàcil de refer. El problema és la llum artificial, que cuidaven en extrem. Hem de pensar que el gruix de les donacions que es feien a les esglésies era per a llànties i oli. També tenien espelmes, de cera d’abella, òbviament. La llum no s’apagava mai. Sempre n’hi havia una d’encesa, mínima. Però quan tot es posava en acció... La litúrgia era com l’interruptor. I es calculava estrictament com es veia, què es veia i què es deixava de veure. Això que avui és una pintura plana no ho era en origen, en absolut. Tot es movia. Tot vibrava. Tot era viu. És com si tinguessis la possibilitat d’obrir una cortina i el que veuries al cel seria això. Majestuós.
No sé si cal que entrem a fer comparacions amb el videomapatge…
Tinc un amic amb casa a la Vall de Boí que és l’espia: s’asseu al bar de davant i escolta la gent a la sortida. “Que bonic, però no he entès res.” I és que quan s’acaba la projecció, la gent marxa i ningú es mira les pintures originals que hi ha. Amb el meu equip vam presentar un projecte –també era un mapatge, ben bé tecnològicament no perquè era uns anys abans, però hi havia àudio i vídeo– més didàctic. Bé, deixem-ho córrer... En qualsevol cas, la tecnologia va avançant a una velocitat enorme i això aviat serà obsolet. El que és una llàstima és que les pintures no s’expliquen bé ni allà ni aquí. Al MNAC enlloc s’informa que hi ha més pintura original a l’església que completa el conjunt. No entens res aquí i no entens res allà.
Fa cent anys, quan es van arrencar les pintures, els habitants de la Vall de Boí es van enfadar. Van destruir i tot la inscripció de la consagració.
Els veïns, més que res, veien que tothom cobrava i ells no volien quedar-se’n sense, de diners. La gent del poble el que no suportaven era aquell borratxo de l’Stefanoni [el tècnic italià que va arrencar les pintures], que a més va disparar una perdigonada al cul d’una nena.
Era inevitable arrencar les pintures?
Quan semblava que tothom hi estava d’acord, Josep Puig i Cadafalch va dir que no, que s’havien de deixar al seu lloc com feien els francesos. Llavors, Joaquim Folch i Torres va preparar un dossier molt gruixut en què sostenia que les que es conservaven in situ es feien més malbé que les del museu. Però no ens equivoquem amb l’argument bàsic: la Junta de Museus era de Barcelona, no de Catalunya. I el museu era el museu de Barcelona. A Folch i Torres en un moment li surt de l’ànima dir: “Tindrem el museu més xulo del món, cap museu ens farà ombra.” Ell el que volia era enriquir el seu museu. La pintura la van comprar els de Barcelona, no els de Lleida.
Però va ser una operació de salvament també.
Un cop comprades ja estaven salvades. Puig i Cadafalch no les hauria arrencat; ara, també et diré que jo penso que tampoc li interessaven. Vaig tenir la paciència de comptabilitzar les pàgines que dedica en tota la seva obra a la pintura mural. Et cau l’ànima a terra. I quan en parla, ho pot arribar a fer despectivament. No li agradaven les pintures i no li agradaven les esglésies pintades. I es va inventar un romànic, el que veiem ara, tot nu.
El més greu és que avui els conjunts estan dispersos, no són ni tots aquí ni tots allà.
I en alguns casos hi ha trossos a tres llocs diferents. A tres o a cinc. De Santa Maria de Cap d’Aran, trossos a can Tàpies, trossos en una col·lecció suïssa, trossos al Metropolitan... Als anys vint ja tenim un jove Josep Gudiol fent negoci, i que va continuar fent-lo fins molt endavant. Sobretot li va anar molt bé després de la guerra. El Bisbat d’Urgell es va passar per l’arc de triomf el dret canònic i es van començar a tallar les pintures a trossets, perquè quedessin bé a la paret, i es van emmarcar tots amb el mateix marc. El trossejament brutal de la pintura mural romànica catalana es va produir sobretot durant aquells anys, no abans.
A la Vall de Boí per què no ho van arrencar tot?
Stefanoni cobrava a tant el metre quadrat i va arrencar fins allà on estava pagat. Una altra cosa és el que va passar a la postguerra, quan es van restaurar les esglésies i van aparèixer noves pintures que es van arrencar però que a priori s’havien de reintegrar. Tota la documentació d’aquest procés és a Alcalá de Henares, i nosaltres la vam estudiar, cosa que altres no van fer. És molt caòtica, perquè mentien com salvatges, tot eren trampes, factures falses, coses que deien que es feien, es firmaven com a fetes i no s’havien fet... La realitat és que els fragments no van tornar mai, es van quedar al museu, i la propietat podríem dir que és flotant. Ara reinstal·laran a Santa Maria una d’aquestes escenes, la del Bany del nen.
Seria bo que les pintures tornessin al seu emplaçament?
No, soc partidària de mantenir la història. El que s’ha de fer és mirar endavant. Com deia Josep Pijoan, si mires endarrere et cauen a sobre tots els fantasmes.
I mirar endavant què vol dir?
Entomar els problemes que s’hagin pogut generar al passat i donar unes solucions de futur. Amb criteris coherents, no erràtics. A Sant Joan de Boí, sents els comentaris de la gent i n’hi ha per plorar: “Aquí sí que s’ha conservat tot bé.” I llavors tu fas aquella cosa estúpida de mestre d’escola: “No, aquestes no són les originals.” Però, home, si al damunt hi ha un cartell que posa “no toqueu les pintures”, això sí que és acabar d’enganyar la gent! Què vols tirar enrere a Santa Maria de Taüll, si s’han perdut tots els nivells, si l’alçària de les pintures de l’església ja no és la mateixa que tenien? No té sentit tirar enrere, però sí que pots explicar el passat, ben explicat, amb els mitjans que tenim actualment, que n’hi ha molts.
I invertir en recerca.
Hi ha tant per estudiar encara! L’altre dia, que voltava per les reserves del museu, vam revisar els trossos per si n’hi havia algun que se’ns hagués colat. I vam trobar-ne un de molt bonic, una faixa, de la zona de l’escala que pujava al cor de Santa Maria. No es pot col·locar a sales perquè aquesta part d’església no està reconstruïda. Hi ha tot de diablets, amb uns barrets, com si fossin bruixetes... Si explores el conjunt pictòric del Judici final de Santa Maria és estranyíssim i arribes a la conclusió que a Taüll tothom anava a l’infern. Miris per on miris, tothom crema. El paradís a Taüll no existia. Això és un titular de diari.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.