Els bevedors del seny

Mentre a Europa es mataven com a salvatges, a la Barcelona neutral de la Gran Guerra es va obrir un establiment embriagat de joia de viure. S’anunciava com un “veritable siti de perdició” i, amb una ironia impròpia de la gent d’ordre i de seny del noucentisme –els controllers de la vida social i cultural–, recomanava no anar-hi sol “si volen tornar serens a casa i sense fer esses”. Que era una taverna, sí, i no pas de bales perdudes. Que no era només una taverna, també. Difícilment podia ser-ho, de normal, tenint en compte que estava situada al soterrani d’una galeria d’art, i no eren ens separats sinó que convivien i es complementaven.

Pel celler de les Galeries Laietanes, al número 613 de la Gran Via, hi va passar la crema de l’escena intel·lectual i artística barcelonina, atreta potser pel Bitter Secrestat, un aperitiu que es va fer molt popular perquè es deia que provocava uns efectes psicotròpics similars a l’absenta, o pels vins estrangers tan rars de veure i de beure perquè la guerra havia posat fre a les importacions. El cas és que la memòria d’aquest santuari de la bona vida ha quedat molt desatesa en la historiografia de l’art, i si no del tot només perquè fou el lloc on Picasso hi va celebrar un sopar quan va visitar Barcelona el 1917 acompanyat de la seva dona, Olga Khokhlova, ballarina dels Ballets Russos de Diàguilev, que van actuar al Liceu. En el llibre de visites de les caves, el geni malagueny hi va estampar un emocionant “visca Catalunya i els meus amics.” ¿Van brindar amb un dels 39 vins generosos de Xerès que hi havia a la carta? ¿O van preferir una malvasia de Sitges, de la qual també hi havia una rica oferta?

Montserrat Serra, editora del segell Vibop, va creure que hi havia més per gratar en la història del celler de les Laietanes i va confiar la 22ena plaqueta de la seva col·lecció Envinats a Joan Maria Minguet, historiador de l’art cansat de la seva professió (“només s’escriu pel clan, pel gremi”) i dels aclucalls que tapen de la vista el que ha transcorregut als marges o no encaixa en els relats consagrats. Per tot plegat ha respost a l’encàrrec de Serra creant no l’esperat assaig sinó un lluminós text teatral que dispara contra els “farsaires” de la cultura catalana. Un dels personatges de l’espectacle és una crítica d’art amb “pentinat modern, com si anés a una inauguració del Macba o qualsevol altre museu ple d’impostacions.”

Vestigis al museu

És clar que Minguet va entrar a jugar al terreny de la cova de les Laietanes després d’haver fet un bon escalfament. Venia de comissariar una exposició de l’imaginari parateatral de Joan Brossa i una exposició que alliberava Xavier Nogués de les cotilles noucentistes. Aquest Nogués “exemplar per a explicar que la nostra comprensió de l’art català està esbiaixada per una lectura burgesa i interessada” –dit pel personatge de la crítica d’art– és el que va decorar la taverna amb plafons, fets al tremp, plens de borratxos. “Un cant a l’ebrietat no sembla gaire noucentista” –dit també per la crítica d’art–. Sortosament, la majoria d’aquests murals s’han conservat i s’exposen al MNAC. Però, com tant patrimoni desat als museus, lluny de l’emplaçament per on van ser concebuts ens diuen poca cosa de l’atmosfera que proporcionaven a aquell cau de venda i de consum de vins i licors, punt de trobada d’una fauna ben diversa de creadors: entre molts altres, Francesc Pujols, Manuel Humbert, Enric Casanovas, Ricard Canals, Feliu Elias, Joaquim Sunyer, Miquel Utrillo i Joan Salvat-Papasseit –aquest, a més, regentava el quiosc de les Laietanes.

La majoria d’ells van participar en una subscripció popular per cobrir les despeses d’una làpida commemorativa en morir-se l’instigador d’aquella aventura, Santiago Segura. Nascut a Sabadell el 1879, se’l va emportar al més enllà la grip espanyola el 1918. Havia inaugurat les Galeries Laietanes, botiga d’objectes exquisits de tota mena i sala d’exposicions alhora, el setembre de 1915, just al costat del seu primer negoci artístic, el Faianç Català (a la Gran Via, 615, i que va mantenir obert). La bodega va irrompre a principi del 1916. Tenia forma d’L i dues estances, una vermella i l’altra blava, els colors que dominaven els plafons de Nogués, que també va dissenyar la carta de begudes poblada dels seus ninotets embriagats. Amb un sentit i una sensibilitat escassos en el sector editorial, Vibop ha publicat el llibre de Minguet conjuntament amb una edició facsímil d’aquest quadernet.

La malaltia va sorprendre Segura a València, qui sap si cercant ampolles legalment o il·legal. La galeria va continuar, però no el celler. “Mort en Segura, el nostre moviment artístic ha rebut una gran sotragada i li costarà molt d’alçar-se”, es dolia Francesc Pujols. Segons com, encara ara ens podem plànyer de no haver-nos begut del tot el seny.