Picasso desconstruït

Picasso no s’acaba mai. I la mostra és que aquest dijous i divendres es va celebrar a la seu de la Unesco un simposi internacional amb una cinquantena de trobades i un centenar de participants per cloure l’Any Picasso, en el cinquantè aniversari de la seva mort, i que ha estat coordinat pel Museu Picasso de París. Aquest el dirigeix una dona, Cécile Debray, que va encapçalar l’obertura del simposi, al costat de Paloma Picasso, l’única filla viva del pintor, en una jornada sota l’epígraf Picasso al segle XXI: qüestions de gènere. I és que aquesta ha estat una oportunitat per desmuntar tota la mitologia i controvèrsies del personatge i donar-li una nova òptica des d’un punt de vista femení.

“Aquest any de celebració ens ha ofert la possibilitat d’un temps de pausa per intentar copsar l’àmplia recepció que continua tenint la seva obra”, va manifestar Debray sobre Picasso durant l’obertura, fent referència a la cinquantena d’exposicions d’arreu del món entre finals del 2022 i principis del 2024. “La seva obra va provocar controvèrsia perquè va despullar les regles de l’art creatiu amb un enfocament que traspassava els límits i utilitzava les paradoxes”, va afegir abans que, en un debat posterior, reconegués que durant tot aquest any s’ha qüestionat la dificultat de separar el seu llegat de “la seva biografia sentimental”.

Com a testimoni d’excepció, hi havia Paloma Picasso, de 74 anys i filla de Françoise Gilot, que després de la mort del seu germà Claude a l’agost, és l’única descendent directa que queda de l’artista malagueny. Quan era una nena, Paloma va ser present, el 1958, en la inauguració del mural La caiguda d’Ícar que decora el vestíbul de la Unesco, en el que constitueix la major obra mai feta pel seu pare i que portava com a lema Les forces de vida i d’esperit que triomfen per sobre del mal. “Me’n recordo, amb Claude, d’haver estat portada aquí en un acte solemne, una mica impressionant, als meus nou anys”, va rememorar l’actual administradora de la successió del seu pare. “No recordo els detalls, però tota la meva vida he recordat aquell moment cada vegada que passava per aquest barri, i aquest era el lloc necessari per organitzar el simposi”, es felicitava. A la trobada també hi eren presents dos dels cinc nets de Picasso que comparteixen aquests drets de successió: Bernard, de la seva primera esposa Olga Jovlova, i Diana, de la seva parella Marie-Thérèse Walter.

“És veritat que, en un moment donat, la seva obra s’havia de desmuntar”, va admetre Paloma, tot precisant que mai havia deixat de ser “un home extraordinari”. Durant un any, al Museu Picasso de París s’hi ha celebrat un seminari mensual en què s’han abordat qüestions com la seva historiografia, la seva relació amb les models i els nus, la seva masculinitat, la representació de la violència o l’anàlisi postcolonial i l’apropiacionisme. I, com a exposició que crida més l’atenció, al Museu de Brooklyn es va organitzar It’s Pablo-matic, a càrrec de la humorista australiana queer Hannah Gadsby, que subvertia l’empremta Picasso confrontant-la amb obres feministes d’ara.

Actualment, a Barcelona hi ha la doble exposició simultània Miró-Picasso, a la Fundació Joan Miró i al Museu Picasso barceloní. Es tracta d’una de les nombroses correspondències que també s’han aprofitat per fer durant aquest any i que enriqueixen les passarel·les del passat i el futur de l’artista. “La mirada d’un historiador de l’art sempre és contemporània; els quadres no canvien, però sí la nostra mirada”, ens explicava dijous Emmanuel Guigon, el director del museu barceloní, i que també és al darrere del llibre exposició Velázquez invita a Pablo Picasso a la residència madrilenya consagrada al pintor del segle XVII. “No es tracta d’una actitud ideològica, sinó de participar d’aquests diàlegs més contemporanis”, continuava tot recordant la participació de l’artista valenciana Carmen Calvo en aquest projecte i en una recent exposició al carrer de Montcada barceloní.

També és significatiu que el Miró-Picasso l’hagin comissariat quatre dones (Elena Llorens i Margarida Cortadella, per part del Museu Picasso; Teresa Montaner i Sònia Villegas, per part de la Fundació Joan Miró). “Quan comences a treballar, la vida privada de Picasso espanta, i més sent dones!”, ens confessava Montaner abans de matisar que després se’n van oblidar perquè “va poder més el fet de muntar aquests moments en què la coincidència entre els dos artistes era més potent”. Una altra mironiana com Villegas remarcava el fet de no ser “comissàries externes, sinó conservadores ja dels museus”. I totes dues apel·laven perquè els Murals del sol i la lluna, que Miró també va fer per a la seu de la Unesco el 1958, es puguin tornar a veure al seu emplaçament inicial si es troba una forma de preservar-los de les inclemències a l’aire lliure.