Totes són gavines

Podria afirmar-se que cada aproximació a una obra del passat s’ha de fer des del present. De fet, no cal prescriure-ho: es fa, de manera inevitable, sigui com sigui, encara que es procedeixi a una mena de treball arqueològic. És així que cada aproximació reflecteix alguna cosa de l’època, amb la seva ètica i estètica, des de la perspectiva de qui la fa. El cas és que diu alguna cosa dels nostres temps (i de qui l’ha feta) la violència del muntatge de La gavina que, representat divendres al Teatre de Salt, ha dirigit el lituà Jokûbas Brazys en una producció de l’OKT/Vilnius City Theatre impulsat per Oskaras Korsunovas, que fa nou anys va dur la seva visió de l’obra d’Anton Txèkhov al mateix festival Temporada Alta. No només ho reflecteix la violència, sobretot exercida contra les dones, sinó una tendència a subratllar-ho i cridar-ho tot tan aliena a la subtilesa del dramaturg rus, a la vegada sotmès a una depuració del seu humanisme malenconiós.

Com es fa present en La gavina, els personatges de Thèkhov, molts dels quals pateixen el desacord entre la vida viscuda i la vida desitjada jugant-hi fort les decepcions de l’amor, poden ser maldestres, egoistes, mesquins. Però estranyament han pogut semblar tan cruels (sobretot els masculins, fins Kosta, tan enamorat de Nina, tan estimable en el seu desig frustrat de fer teatre i literatura amb la veritat de la vida) com en la manera en què s’encarnen en el muntatge de Brazys. És així que la insatisfacció i fins la desesperació difícilment menen a l’emoció, ja no direm a la compassió, en aquesta Gavina d’unes tres hores i mitja de durada (amb un descans entremig) protagonitzada per uns joves actors amb un talent i una força aclaparadors. Ni tan sols ho fan les dones, metaforitzades totes en gavines, fins i tot l’Arkadina, manipuladora i gasiva, o almenys així ho representa quan vol abandonar-la Trigorin, atret per una Nina a qui sempre hem suposat més fràgil i innocent de com s’exhibeix, provocativa amb un vestit de bany, en aquest muntatge. Totes, en tot cas, pateixen molt (el maltractament, la indiferència, l’egoisme dels homes) creant-se, però, un distanciament amb el subratllat.

Pel que fa a la representació de la violència contra les dones, sempre pot aparèixer un dubte: denunciant-la no es pot caure en una certa delectació a castigar el cos femení? En fi, la violència resulta cridanera. En una de les variacions del text, Medvedenko (el bonhomiós mestre convertit en un ximple) no aconsegueix cridar l’atenció fins que es fa mal: “Has de patir violència perquè et facin cas.” O creure que has de mostrar-la.