“Si alguna cosa deixem de llegat, seran les melodies”

[Marc] Sí, cada disc sol ser un reflex d’allò que escoltes en cada moment i, en aquesta ocasió, havíem estat escoltant molt els Jam, els Buzzcocks, els dos primers treballs d’Elvis Costello... Discos, en resum, que ens van empènyer a centrar-nos en les melodies i posar-les en el primer pla de les cançons. [Jes] Amb els Buzzocks, de fet, vam actuar-hi per les Festes de la Mercè del 2002 i he de confessar que vaig menystenir-los equivocadament, tot pensant que eren molt dolents. Però quan hi pares atenció t’adones que són un grup de tornades i melodies tremendes, amb una potència brutal... [Axel] Ens va motivar molt que el disc exaltés aquesta essència de nosaltres tres tocant la guitarra, el baix i la bateria en un mateix local d’assaig. Sempre ens ha agradat fer girs, bastir les cançons de manera diferent de quan les escoltes en el disc, però aquesta vegada volíem enaltir aquest nucli dur del grup...

[Marc] No, de fet, una de les coses que ens ha esperonat a fer un disc així és veure la gran quantitat de grups, sobretot a Madrid, i especialment formats per dones, que han sorgit després de Carolina Durante i que estan en aquest mateix corrent. Sempre parlem de si tornaran les guitarres... Les guitarres ja han tornat, encara que en moltes ràdios no se’n facin ressò.

[Marc] Sí, és una cosa que mai no havia fet i que crec que ens ha anat molt bé. Sempre penso en com Nigel Godrich [productor de Radiohead] va discutir-li moltes coses a Paul McCartney, tot un beatle, mentre feien Chaos and creation in the backyard (2005), que és una cosa que pocs s’havien atrevit a fer, i d’allò en va sortir el millor disc en solitari de McCartney. A mesura que complim anys hi ha coses que convé tenir en compte, perquè veus molts músics tant de fora com d’aquí que, per mantenir-se, han anat seguint una inèrcia però costa molt que et despertin una emoció...

[Marc] Tota creació ve, crec, d’una energia sexual que, amb els anys, es va apagant. I jo em preguntava, amb perdó: “Marc, tu ja no tens les tremperes matineres de quan tenies 20 anys... T’afectarà, això, creativament parlant?” Doncs sí, això t’afecta, per la qual cosa no queda cap més remei que posar-se a treballar el doble, o el triple, i deixar-se guiar, com deia, per gent més jove que et digui si aquesta cançó la veuen clara o no.

[Marc] Hi ha l’aspecte físic dels concerts... En una entrevista a Ferran Adrià, però, ningú li preguntaria mai l’edat, però als músics, i suposo que també als actors i les actrius, és una pregunta que ens cau sempre. Amb un novel·lista es dona per fet que pot ser capaç d’escriure la seva millor obra amb 60 anys. [Axel] El que es valora en la majoria de professions, precisament, és l’experiència. Es dona per descomptat que com més experiència tinguis, millor faràs la teva feina.

[Marc] Fa uns anys sí, fins al punt que vam fer un disc, El Fluido García (2011), en què rebutjàvem fer tornades, ja que ens acomplexava fer una música que s’estigués convertint en una cosa massa melòdica o comercial. Al final, però, hem entès que si alguna cosa deixem de llegat Sidonie, seran les melodies.

[Marc] Sí, perquè, al final, l’enemic a batre sempre ets tu mateix. Jo puc pagar la hipoteca gràcies a Sidonie i, per tant, està bé que experimenti, però tampoc puc cagar-la massa. Aquesta mena de coses també s’han de poder dir. Cal, doncs, buscar una fórmula per mantenir-nos i, alhora, continuar sent capaços de fer cançons que puguin emocionar.

[Axel] Serà la propera cosa que farem quan entrem en un estudi. Esperem que el 2024 ja es pugui escoltar alguna cançó. És un projecte que ens il·lusiona...