La Veronal allarga 3 setmanes de ‘Firmamento’ al Mercat de les Flors

Mai fins ara La Veronal s’havia programat tres setmanes seguides a Barcelona. Aprofitant les dates de Nadal, Firmamento (estrenat en el Grec) es podrà veure des del 27 de desembre fins al 14 de gener. La directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit, completa un cartell ambiciós amb la darrera estrena de Toni Mira com a coreògraf (després de 35 anys de trajectòria, una vintena dels quals liderant Nats Nus Dansa) el 2 de gener amb Tempo. Per una altra banda, es recupera Plàncton, d’Anna Rubirola/Big Bouncers. Amb moltes representacions a la sala Pina Bausch, també es podrà veure fins al 14 de gener, com Tempo, que es programa fins aquesta data a la sala Ovidi Montllor.

Firmamento torna a Barcelona, després d’una gira que ja ha passat per França i Itàlia. L’obra, pensada en l’adolescència del coreògraf Marcos Morau, és una invitació a tota mena de públic per una dansa carregada de misteris, sorpresa i una imaginació desbordant. Els membres de la companyia, que van alternar els estudis a l’Institut del Teatre amb l’acomodació del Mercat de les Flors, han trencat sostres inimaginables en poc més de 10 anys de trajectòria des de títols com ara Los pájaros muertos (Fira Tàrrega, 2011) i Rússia (Mercat de les Flors, 2011), ja que, per exemple, han estat la primera companyia que ha actuat al Palau dels Papes d’Avinyó (2021) amb la celebradíssima Sonoma (MNAC, 2020).

Toni Mira admet que els ballarins coneixen molta més tècnica que la gent de Nats Nus dels inicis: “Els set joves que intervenen a Tempo tenen apresos més llenguatges i jo, en canvi, tinc més oportunitats: hem fet un intercanvi”, comenta generós Mira. El coreògraf, de fet, va entrar a la dansa tard després d’estudiar arquitectura i ballant claqué. Tempo pretén ensenyar com impacten d’una manera diferent en cada personatge ritmes com un bolero o una buleria (“El que per un és ràbia, per l’altre és alegria”). Pel que fa a Plàncton, és una proposta per a grups reduïts en què es convida a pujar a l’escenari (tot i que no es participa, només es comparteix) i deixar-se portar, com fa el plàncton i sorprendre’s amb els efectes que canvien fins i tot el color de la pell del públic i els artistes alhora.

La voluntat de programar per a un públic més ampli de l’habitual (tant per edat com per desconeixement tècnic de la dansa) fa anys que es prodiga al Mercat. Si fa una dècada es convidava a través de propostes internacionals com ara el Projecte Fibonacci de Les 7 Doigts de la Main (2010), ara es pot fer un cartell ambiciós amb producció de casa. Margarit celebra que, avui (tot i que hi hagi molta necessitat de més finançament per a la cultura), les companyies catalanes poden treballar amb millors condicions els processos i això fa que les idees arribin molt més acabades a l’escena.