Plaça ‘acordió’

La plaça Catalunya, per Nadal, es converteix en un escenari insòlit. Pot ser un espai per a tallers matinals i per a espectacles que convoquin un gran públic. El cap de cartell ha estat Una taula, de l’Agrupació Sr. Serrano, que va arrencar amb una prèvia el 15 de desembre i que tancarà demà el cartell. Els Serrano, que porten més d’una dècada treballant amb petites estructures i intervenint-hi amb les càmeres de vídeo per magnificar-les, s’han atrevit a construir una dramatúrgia amb personatges i una àmplia gamma d’artistes des de música i cantants a ballarins, actors, acròbates i, evidentment, operadors de càmera. El seu sopar de Nadal ha anat del quejío flamenc (evidenciant les persones que ja no es poden unir a l’àpat de Nadal) a la rumba festiva (que aconsegueix esquinçar prejudicis, enveges atàviques i tradicions caducades). És una història explicada com en travelling sense la mixtura dramatúrgica habitual dels Serrano (conte, observació, referència fílmica) però que ha permès recuperar intèrprets no tan habituals a l’escenari com Núria Lloansí (Forasters vindran...) i David Climent (ex Los Corderos: Afasians, La banda de la fi del món...), al costat d’actors incombustibles com Oriol Genís (Cadires...). Tot i la dimensió i el brogit intens pels volts de Nadal entorn de la plaça Catalunya, la instal·lació permet una calma similar a les dels espectacles del vespre a la plaça Mercadal de Reus o a la plaça Major de Tàrrega (que tenen dimensions i trànsit ben diferent).

La companyia, per exemple, va presentar el muntatge Espera, una peça que habitualment situen en un racó d’una plaça per mantenir la intimitat imprescindible. Doncs van poder fer-ho enmig de la plaça amb un públic calmat que els seguia les seves intervencions de mà a mà i una misteriosa corda que s’escapa a una velocitat inesperada. Francesca Lissia agraïa al públic, dijous passat, haver mantingut aquest contacte en el que podia haver estat un divorci impossible entre artistes i espectadors. De fet, bona part del públic va pujar a les grades del fons de la plaça, i amb la calma que demana aquesta preciosa peça (premi de la Crítica d’Arts del Carrer 2017) seguia les intervencions de les persones que envoltaven al parell d’intèrprets de portés acrobàtics. En els canvis d’escenari, la veu de Josep Pedrals recitava un poema de Nadal (per aquells dies, Pedrals, amb Carles Pedragosa i Iban Beltran, es retrobaven amb les nadales que van cantant i compartint des del 2019 al Maldà).

El festival ha descentralitzat una de les seves instal·lacions. Un tòtem tecnològic ocupa fins demà el centre de la plaça Universitat. És una col·laboració que commuta intervenció artística, música i llum en el 30è aniversari del Sónar. La majoria de dies, la coreografia de so i llum es feia a partir del moviment que havien captat les càmeres del dispositiu cilíndric. El pas dels visitants matinals serveix per compondre partitura i coreografia dels focus que il·luminen cap al cel. Realment sembla complicat constatar aquesta correlació. A la plaça Catalunya, els coloms han sortit de la plaça; a la plaça Universitat els skaters no s’han vist amenaçats per aquesta intervenció. El festival de Nadal demostra que la plaça Catalunya pot ser un espai íntim, és un acordió que afina en la proximitat.