Ambició imperial estovada en uns banys

Està contrastada la trobada entre els dos germans Buonaparte, fills de Nàpols, en algun endret de Vitòria. Napoleó va anar a estirar les orelles al seu fill gran, Giuseppe, perquè tornés a regnar a Madrid i esclafés els insurgents de la revolta pel bé d’una Europa unida pròspera i amb més drets per als ciutadans. Ramon Madaula ha imaginat què deuria passar en aquesta cambra, que li ha habilitat una banyera i un mameluc que feia tots els serveis a Napoleó. Hi ha l’alçada de mires del poder però també la constant comparació infantil dels germans. L’ambició dels Buonaparte s’estova; per contra, l’actor Ramon Madaula mostra (amb la direcció de Sílvia Munt, hi introdueix un efecte òptic tan senzill com sorprenent) la peça més ambiciosa de la seva breu carrera de dramaturg. Ha deixat el sofà per una banyera; en aquesta peça furga a una capa de més profunditat que en les seves comèdies anteriors.

Aquesta és la tercera biografia que Madaula utilitza per fer-ne teatre. A Buffalo Bill a Barcelona una periodista del segle XXI entrevistava aquell cowboy per la Rambla; mentre que a Conqueridors és Jaume I que s’apareix a l’actor que no sap imprimir caràcter en la sèrie històrica que l’ha d’interpretar. En canvi, a Els Buonaparte, el to de comèdia es manté intermitent i la ficció situada a les rotondes de Vacarisses ( Adossats ), als pavellons d’Alpicat (Perduts) o a les sagues tèxtils sabadellenques (Els Brugarol) es trasllada a un fet històric que ell ficciona. Les contradiccions del poder han estat una de les seves intencions ( L’electe ). Ara hi juga amb els dos protagonistes i un dramàtic tercer personatge, el mameluc que viu aparentment en l’escalf de la glòria, però sent un esclau.

La foto de tot un José María Aznar amb els peus sobre la taula amb George W. Bush va demostrar la informalitat de l’alta política. Aquella foto va empènyer l’exèrcit espanyol a sumar-se a la guerra de l’Iraq. El poder se sent superior i es mou amb total impunitat. Al costat d’aquest privilegi sovint mal gestionat, Madaula ensenya dos germans fràgils, que necessiten abraçar-se, que es retreuen els insults infantils que van marcar en el tendre cor dels vulnerables. I que, ara, han transformat en una mena de cuirassa per abassegar tot allò que els sembla necessari acaparar. Potser la seva intenció de crear uns Estats Units d’Europa amb els ideals de la Revolució Francesa (sense guillotines) podria ser lloable, però les formes per aconseguir-ho ja són més qüestionables: tenen la necessitat d’imposar en comptes d’escoltar i adaptar-se al que proposen les diferents societats que els ha tocat governar.

Pau Roca fa d’un insensible Napoleó que sap que és respectat i odiat i que no pot deixar la mà a tòrcer si vol aconseguir els seus objectius. David Bagés, en canvi, és un Pepe Botella contrariat que accepta aprofitar l’aigua tèbia de la banyera però que s’esglaia pels massatges que li suggereix el criat del seu germà. Per acabar, Oriol Guinart té el paper més silenciós, però el que fereix amb més precisió. Les seves rèpliques, com si fossin agulles de cap en comptes dels discursos de sabre i capa dels dos magnats, acaben mostrant millor que cap la diferència d’estaments. Com si fos un bufó de la cort, té la llibertat de dir el que pensa i, encara que els dos germans sembla que no l’escoltin, canta les absentes a una jerarquia instaurada des de la força i la por. És amb qui s’identifica el públic, amb unes rèpliques afilades, conscient que no hi té res a perdre.

En aquella petita cambra, on es dibuixa un ambiciós mapa d’Europa, en realitat celebren el cocido amb xoriç que els enamora a la boca, però els condemna a les morenes més inclements. Madaula, que sempre ha reivindicat un teatre popular, de comèdia amable, ha pujat un graó d’intenció dramatúrgica en aquesta peça en què, al costat dels riures (menys sorollosos), s’hi descriu la soledat del poder i la incapacitat de governar a cop de mall.