Colita, la fotògrafa gamberra

Divertida, rebel i independent. Una gamberra, en confessió pròpia. La manera de ser i de fer d’Isabel Steva Hernández, coneguda per tothom com a Colita, va marcar de personalitat singular la fotografia catalana del darrer mig segle. Cèlebre com a retratista de la Gauche Divine -“gent guapa fent tonteries”, com definia ella mateixa aquella colla de pijos fastiguejats de tanta dictadura- i dels membres de la Nova Cançó -“volia dotar-la del glamur de la chanson francesa-, va morir a Barcelona el darrer dia del 2023, als 83 anys, d’una peritonitis. Molt activa a les xarxes socials, en el seu darrer post a Facebook de fa tot just una setmana presumia de logotip de l’Any Tàpies, presidit per una fotografia que li va fer a l’artista rient, una raresa perquè sempre posava amb un rictus seriós d’enterrament. Amb Colita, res era previsible.

“El seu sentit de l’humor com a forma de resistència i la seva intel·ligència per fer foto­grafies útils per a la societat.” Aquests han estat els dos grans valors de la seva obra segons sostenia Laura Terré quan va comissariar l’antològica que li va dedicar la Pedrera el 2014, Perquè sí!, un títol que celebrava el que va fer sempre: el que li va donar la gana. Va ser una de les exposicions importants d’entre les més de 40 que va fer al llarg de la seva vida. Una vida plena també en llibres publicats. I en reconeixements: el darrer, el Premi Ofici de Periodista 2023, del Col·legi de Periodistes, el va recollir a principi de novembre. D’esquerres i feminista de primera hora, lliure i combativa fins a les últimes conseqüències, va rebutjar el Premio Nacional de Fotografía (30.000 euros que li haurien solucionat molts problemes) com a protesta pels atacs contra la cultura del govern de Mariano Rajoy i en concret del ministre Wert, a qui va qualificar directament de feixista.

Colita va irrompre a principi dels seixanta en una professió dominada per homes amb un llenguatge molt creatiu, desacomplexat i vitalista. Es va iniciar al barri gitano del Somorrostro per a la foto fixa de la pel·lícula Los Tarantos, de Rovira Beleta. Seria el seu bateig en el món del cinema, que adorava, dins del qual va treballar al costat dels directors de l’Escola de Barcelona.

La seva altra ànima va ser la de fotoperiodista. “Jo sóc periodista”, etzibava amb convicció. Aquest neguit el va desplegar amb valentia als anys setanta quan va fer immersions en el pre i en el post moment de la mort de Franco, tot erigint-se en una cronista de les reivindicacions socials i polítiques, una faceta seva estranyament menys coneguda si més no pel gran públic. I hi ha territoris que no va voler trepitjar mai, en detriment de la seva economia: ni el de la moda ni el de la publicitat: “La meva passió ha estat la cultura. La gent es deu pensar que sóc riquíssima, i sóc més pobra que una rata.”

Nascuda a l’Eixample de Barcelona el 1940, la seva gran sort, deia, va ser tenir un pare que en lloc de nines li va regalar una càmera fotogràfica. El sobrenom Colita li deu també a ell, al conte que li explicava en què la protagonista era una nena que havia nascut sota una col. Va començar fent fotografies amb dotze anys com si fos un joc. Sempre més va creure que la seva professió consistia en passar-s’ho bé. I que en el fons era un mitjà per estar a prop de la gent que admirava. A la bailaora Carmen Amaya, la seva revelació artística, la va seguir els mesos i els dies previs a la seva trista mort a Begur. A l’escriptor Gabriel García Márquez el va entabanar per a una fotografia icònica, amb el llibre Cien años de soledad obert pel mig sobre el seu cap. “És la foto­grafia que més he venut en tota la meva vida!” Orson Welles, el seu director de cinema de capçalera, es va enamorar de la seva càmera durant deu minuts. I així fins a una llarga llista d’imatges irrepetibles, de Mario Vargas Llosa, Salvador Dalí, Joan Miró, Rafael Alberti, Ana María Matute, Antonio Gades, Joan Manuel Serrat, la Bella Dorita i tants i tants més.

Era del tot incapaç de separar la fotografia de la seva vida. La majoria de les persones que va retratar eren amics seus. Un de cabdal: Oriol Maspons, a qui considerava el seu mestre, el fotògraf que li va ensenyar a mirar i que li va presentar Xavier Miserachs, per a qui va fer d’ajudant als inicis. Un altre: Jaime Gil de Biedma, el protagonista d’una de les imatges que Colita més apreciava del seu fons, en què el poeta surt jugant amb uns gossos a la casa d’Oriol Regàs a Llofriu. I, és clar, Terenci Moix; Cola, Colita, Colassa, l’anomenava ell, i aquest va ser el títol que va posar Ventura Pons a un documental, el 2015, en què la va asseure amb nou de les seves millors amigues (Teresa Gimpera, Maruja Pérez, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Pilar Aymerich, Anna Maio, Rosa Sender, Núria Feliu i Marta Tatjer) per parlar de la Barcelona dels anys seixanta i setanta; de Bocaccio, el temple on va fer la revolució la burgesia chic, al miseriós Xino; de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat a l’enterrament de Franco. Colita va ser a tot arreu per documentar les llums i les ombres, les contradiccions d’un temps passat que les noves generacions sempre podran conèixer i reconèixer en el seu immens llegat.

Al tanatori de Les Corts se celebrarà el seu funeral aquest dimarts, a dos quarts de cinc de la tarda.