Fotografia
“La Montserrat Roig tenia raó: soc una mica bruixa”
Un llibre i dues exposicions disseccionen la trajectòria de la fotògrafa Pilar Aymerich
La seva càmera va documentar amb coratge la Barcelona combativa que va plantar cara a les forces del mal del franquisme
Arribava una hora abans als llocs per estudiar la llum i per preparar l’enquadrament. Es tornava invisible enmig de la gent. Era pacient i no disparava per disparar. I quan el perill s’acostava, es feia la despistada. Fer-se la despistada volia dir “anar de dona; de dona tonta si calia.” “No tenia el físic per poder-me enfilar dalt d’un arbre o fugir corrents. Si la policia carregava, em posava en una cantonada i treia la polvorera o el pintallavis. «¡Señora salga de aquí!» Passaven de llarg. Vaig substituir la força per la delicadesa”, explica la fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943). Va ser el seu mètode per documentar els grans esdeveniments de la Barcelona combativa del tardofranquisme i la transició. Li va funcionar, però la processó anava per dins. “De por, en tenia sempre, quan feia les fotografies i després, quan era a casa al laboratori revelant i ampliant. Si picaven a la porta patia pel pitjor: que em portessin a la comissaria.”
Mig segle després, Aymerich té memòria fotogràfica. Hi ha poquíssimes imatges del seu arxiu (més de 100.000) que no recordi haver fet. Ara ha tingut una triple ocasió per tornar-se a posar a prova a propòsit de tres projectes que revisen la seva trajectòria. Una exposició antològica al Círculo de Bellas Artes de Madrid, Memoria vivida (fins al 7 de gener), arrel del Premio Nacional de Fotografía que li va concedir el Ministeri de Cultura el 2021, i que la tardor del 2024 es veurà al centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet. I, iniciatives sorgides en territori propi, una mostra a la galeria RocioSantaCruz, Els vintages de Pilar Aymerich (fins al 3 de febrer), és a dir, tiratges d’època, molts dels quals inèdits, i un llibre, La Barcelona de Pilar Aymerich (editat per l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona), en què la fotògrafa ha brodat uns textos amb confessions emocionants de la intrahistòria de les seves imatges més cèlebres. ¿Com va aconseguir fotografiar, des de dalt d’un balcó de la mateixa finca, el cos de l’exalcalde Joaquim Viola, mort en un atemptat amb explosius a casa seva, just quan el treien al carrer? “Perquè les porteres eren les meves aliades. L’efervescència de la ciutat ho contaminava tot.” ¿Què en sabia, de l’operatiu policial de la primera manifestació de l’Onze de Setembre a Sant Boi de Llobregat? “Jo portava una ràdio que havia comprat a França i podia escoltar la de la policia. “Atención M225 / Adelante cambio / Se observan dos o tres banderas catalanas de las autorizadas, llevan letreros del 11 de septiembre / Adelante cambio / Atención X1, X1, 519 en la bocana del metro se sienten palmas, corto cambio / Adelante cambio, M225, esto está tomando un cariz bastante mal.”
A l’exposició de la galeria de la Gran Via, un dels carrers en què es va bregar la càmera de la intrèpida fotògrafa, la selecció posa el focus en les vides més marginades d’aquell país que sortia de la negra nit de la dictadura. Com els transvestits i els transsexuals, en el punt de mira de la llei de vagos y maleantes, que el 1972 van ocupar desacomplexadament l’espai públic de Vilanova i la Geltrú amb l’excusa del primer carnestoltes autoritzat pel règim. O com la de la Katy, un camioner cordovès que havia vingut a Barcelona per operar-se i que vivia en una pensió dins de l’edifici de la Cúpula Venus. “Li va fer molta il·lusió que volgués fotografiar-la a la seva habitació. Sempre he volgut saber què se’n va fer”, diu Aymerich mentre es mira de reüll un altre treball que ha literalment desenterrat del seu fons: és una sèrie sobre la prostitució infantil i juvenil als urinaris de la plaça de Catalunya. “No s’havia vist mai. Em feien molta angúnia aquestes imatges i les tenia amagades.”
A les parets de la galeria i a les pàgines del llibre els projectes més desconeguts conviuen amb les obres més famoses de la fotògrafa, com les que va fer de les primeres manifestacions i actes de reivindicació de les dones, en què van coincidir “des de les intel·lectuals fins a les minyones.” “Jo estava dins del moviment feminista i tenia informació privilegiada dels fets que passarien.” Una altra cosa és que els mitjans de comunicació els donessin valor noticiable. “Sortien en un raconet dels diaris. No va ser fins vint anys després que tothom em va començar a demanar aquest material.”
Cada fotografia d’aquest despertar feminista custodia una història impregnada de coratge en un context hostil. “Soc ploramiques. M’emociono molt. Però la càmera és com una muralla que et fa estar serena”, raona Aymerich quan rememora el cas de María Ángeles Muñoz, una dona del barri del Besòs acusada d’adulteri pel seu exmarit. Les dones de les organitzacions feministes que es van concentrar davant del jutjat per donar-li suport es van penjar al coll el cartell amb el mític eslògan Jo també soc adultera. Aymerich va retratar Muñoz quan entrava a declarar, aferrada al seu moneder. “És una imatge que trenca el clixé de la dona adúltera, el de la rossa exuberant amb talons d’agulla.”
Tòpics malèvols que la fotògrafa també va esmicolar en un reportatge de la presó de la Trinitat, en què un bon nombre de les recluses havien estat condemnades per haver avortat o per abandonament familiar. Va penetrar a les entranyes d’aquell infern a la terra el 1978, quan les monges Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey van ser obligades a abandonar les instal·lacions que havien controlat com criatures del diable. Mentre no van arribar les funcionàries de l’Estat, les preses van haver d’autogestionar-se. “Una d’elles em va dir: «Abans no volíem agafar ni una escombra i ara ens barallem per escombrar!» Eren dones psicològicament ferides, i em va semblar que jo hi podia fer una feina important. En fotografiar-les, els tornava la identitat que els havien pres.”
Sempre amb delicadesa perquè, com no es cansa mai de dir Aymerich, “la fotografia és una mena d’agressió.” Se’n va sentir, una mena d’agressora, quan va fer el famosíssim retrat dels tres exdeportats dels camps nazis Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. Els estava entrevistant Montserrat Roig a casa seva, però una taula i un magnetòfon no li semblaven a la fotoperiodista l’escenari adequat per reflectir l’angoixa de les experiències que narraven. Els va fer anar a un descampat i els va dir que es posessin en filera davant d’una paret descrostada, tal com els feien posar els criminals de l’esvàstica. “Automàticament, els va canviar la cara. Em vaig sentir culpable per haver provocat aquell instant de dolor.”
A La Barcelona de Pilar Aymerich, els retrats ocupen un lloc preeminent també. Amb sucoses anècdotes que l’autora revela i que constaten el seu poder de seducció per guanyar-se la confiança dels entrevistats, inclosos els més rebels. Amb Mercè Rodoreda no hi havia res a fer perquè no es deixava fotografiar, però la va acabar endolcint parlant-li de gardènies. Per tractar Josep Tarradellas sabia que no podia presentar-se amb pantalons perquè al president no li agradava que en portessin les dones. I a Josep Pla... no li va fer un robat, però quasi. No volia veure els fotògrafs ni en pintura. Aymerich se’n va anar al mas de Llofriu i la masovera la va confondre amb una missatgera que duia uns llibres per a l’escriptor. Un cop dins es va fer passar per una admiradora seva (“que era cert”) que volia guardar el record de la trobada en una fotografia. Pla, innocent, va caure al parany. Aymerich no se’n va penedir gens. “Estava molt enfadada amb ell perquè quan la Montserrat el va entrevistar li va dir: “Senyoreta, amb les cames que vostè té no cal que escrigui.”
Montserrat Roig, l’amiga de l’ànima i amb qui va fer tàndem en tantes aventures periodístiques truncades per la seva prematura mort. “Em penso que és de viatge i que un dia tornarà.” En té un calaix ple, de retrats seus (un altre sencer per als de Maria Aurèlia Capmany, un més per als de Fabià Puigserver, Ovidi Montllor també té el seu...). Es van conèixer a principi dels seixanta a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual. “La formació d’actriu em va servir bastant per a les meves tècniques de simulació.” Aymerich va emprendre poc després un viatge a les palpentes a Londres en què va sentir la crida de la fotografia. I al costat del seu tiet Xavier Tarragó, que havia estat fotògraf del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, exiliat a França, va començar a dominar l’ofici. El 1968 va tornar a Barcelona amb les idees clares però tot un camí verge i incert per fer. La intuïció la va guiar. “La Montserrat em deia: «Sembles una bruixa.» Potser tenia raó. Una mica ho dec ser.”